John Lynch, colon irlandès de Carolina del Sud (Estats Units). Va fundar la llei que porta el seu nom. Investit d’un poder judicial absolut, feia jutjar i executar a l’instant tothom a qui considerava criminal. D’aquí a limitar al màxim el procediment, només hi havia un pas.

Es va eliminar el judici i des del segle XVII, el botxí entre d’altres, va florir amb el seu salvatgisme i la seva vergonya. Amb el temps, l’ajusticiament es va adaptar a no ser d’un sol executor sinó de diversos, sent el més normal utilitzar pals o pedres, o fins i tot cops de puny o dret fins a aconseguir la mort del reu.

D’aquí la paraula linxament i en castellà linchamiento.

Cerimonial vigent a la cort de Napoleó III:

Els grans dols es divideixen en dos temps. En el primer període es vesteix de llana i es porten pedres negres; en el segon, seda i diamants.

La duració dels dols es regularà de següent manera:

Gran dol: per l’emperador tres mesos, a saber: primer període un mes i mig, segon, un mes i mig. Per a l’emperadriu i la mare de l’emperador; dos mesos en un mes i un mes. Pel príncep imperial i els altres fills de l’emperador, un mes, és a dir, quinze dies i quinze dies. Per un altre príncep de la família imperial, tant en línia ascendent com descendent, 21 dies, és a dir, primer període onze dies i el segon deu.

Sa Majestat no es vestirà de dol, però les altres persones, sí que ho faran d’acord amb el gènere i la durada determinats pel reglament.

Quan La Cort està de dol, cap persona, incloses les que sol·licitin audiència, podran presentar-se sense anar de dol.

A Guinea, el fill s’exiliava durant un any vestit amb un simple pany d’estora. Els mingrelians (poble georgià que vivia a la vora del Mar Negre)  de dol, es mantenien nus fins a la cintura. En Sibèria, entre els ostiacs, la viuda feia una efígie del difunt i la recobria amb els seus vestits i la guardava al llit durant un any. El dol per un pare a Corea durava tres anys, els seus fills no podien treballar en cap ofici ni tindre descendència durant aquest temps (eren considerats il·legítims si en tenien). En Tonkin, el mateix dol, durava tres anys i mig, igual que a la Xina. Al Japó se celebrava una festa i un festí sobre la tomba del finat i durava tres nits seguides. Entre els esquimals, les mares ploraven als seus fills només per 20 dies. Entre els indis d’Amèrica del Nord, es feia desaparèixer totes les possessions que hi havia pertany al difunt i no se l’anomenava més. Un marit no devia sentir aflicció si perdia la seva muller. En l’antiga Albània, era un crim parlar dels morts.

Els gals i germànics que ordinàriament es lligaven els cabells, en cas de dol se’ls deixaven lliures. A l’índia les dones les cremaven a la pira del seu espòs,  fins avui en dia el segle XXI a l’Índia profunda i camperola aïllada. Els colors varien segons el país: blau o violeta a Turquia, castany a Egipte, blanc al Japó i també a la cort d’Espanya i França fins al segle XV. A la Xina, el dol durava 3 anys, els propers al difunt portaven una bata, un cilici i una corda al voltant del barret. A Portugal, quan va morir Joan II, es va prohibir afaitar-se durant sis mesos. 

A França va experimentar variacions, A la cort segons els casos, va ser negre, violeta o escarlata. Les reines, amb freqüència el van portar blanc, se les anomenava REINES BLANQUES. Els cancellers de França, mai van portar dol. A la cort existia  el gran dol i el petit dol. El gran pels familiars propers i el petit pels altres.  Els senyors, en tal cas, recobrien amb panys les seves lliteres i carruatges, les dames deixaven de portar joies durant 3 mesos. Es vestia de llana surant el mateix període de temps. Els homes portaven colors llisos, prescindien de l’espasa, amb mitges i guants de seda negra, punys i corbates desfilades i peces de batista llisa que s’arremangaven sobre els paraments. El petit dol durava sis mesos.

El dol que  les seves manifestacions  van desapareixent progressivament ha donat lloc a costums molt diferents.

Així, en l’antiguitat, l’egipci que perdia els seus pares es depilava les celles; els jueus, en aquests casos, es cobrien de cendra i es trencaven  les vestidures. A Grècia, els homes vestien de dol de marró i les dones de negre, però els costums van canviar i en l’època romana i les dones van adoptar el blanc. A Esparta no es tenia dret a portar els morts en públic; l’esposa i la mare d’un soldat caigut en guerra no duien dol.  A Atenes els pares porten dol pels fills morts i també es celebraven dols públics. Després d’una batalla com la de Queronea, tots es van tallar els cabells, les dones que estaven de dol es posaven joies i es tallaven els cabells mentre que els homes es deixaven créixer la barba. Entre els romans els homes es vestien de marró i les dones de negre o blau marí, el dol només era obligatori per a les dones i no superava l’any. Circumstàncies felices com un naixement podien interrompre el dol i en cas de calamitat hi havia dols públics breus. No estava prohibit portar dol pels condemnats.

Ramón Gómez de la Serna
Gregueries

• El més important de la vida, és no haver mort.
• Un tumulto es un bulto que les sale a las multitudes. (tumult i bony no rimen)
• L’eternitat enveja el mortal.
• L’amor a primera vista no necessita ulleres.
• Cal triar allò que fa somriure, no allò que fa plorar.
• On el temps està més unit a la pols és a les biblioteques.
• Hi ha cantonades perquè puguis penedir-te del camí que segueixes
• El passat hauria volgut ser el futur, però va arribar massa aviat al món.
• El petó mai no és singular.
• En prémer l’interruptor de la llum es desperten les parets.
• Quina tragèdia!, envaïxien les seves mans i no envaïxien els seus anells.
• La O és la I després de beure.

Context i estructura

• L’obra és una col·lecció de textos breus —fragmentaris, aforístics— en què l’autor reflexiona sobre la mort, els morts, el que queda després de la vida.

• S’hi barregen reflexions, humor negre, grotesc i també un cert to fantàstic o d’inquietud.

• Els fragments tenen títols com “Lucubraciones sobre la muerte”, “Lápidas y epitafios”, “Reflexiones de cementerio”.

Temes principals

• La mort com a part de la vida: Gómez de la Serna tracta la mort no només com un final sinó com un esdeveniment que forma part del procés vital, que envolta el viure.

• Humor i fantasia al voltant del que és sinistre: Fa ús de l’humor macabre, de l’absurd, de situacions que podrien fer por o resultar inquietants, però que ell presenta amb una mirada irònica o desencaixada.

• Confusió entre vius i morts / l’espai liminar: Hi ha un joc amb la idea que potser els morts “estan” o “viuen” d’una altra manera, que hi ha continuïtat, que la distinció entre vius i morts no és tan clara.

• Obsessió personal de l’autor amb la mort: La mort és un tema recurrent en la seva obra i també una preocupació – no sempre dramàtica, sinó com a matèria de joc literari i reflexió.

Aspectes destacats del contingut

• Els textos no segueixen una trama convencional; més aviat són petits capítols, asos de reflexió o petites escenes que tenen com a centre la mort, les restes, els ossos, els epitafis, el cementiri…

• Hi ha una revisió de tòpics clàssics: la calavera, l’epitafi, la tomba, però presents sota un prisma nou, desencaixat. Per exemple, esmenten que l’autor “veu molts cops els morts en plena vida”.

• L’obra posa en joc la por al buit, l’angoixa davant de la desaparició, però també la possibilitat de riure’n, o almenys de mirar-s’ho amb distància.

Missatge i valor literari

• L’obra ens convida a reflexionar sobre la finitud, la inevitabilitat de la mort, però sense caure en el patetisme — més aviat reivindica una actitud lúcida, irònica, rebel.

• També és un bon exemple de com Gómez de la Serna aplica recursos de l’avantguardisme i del grotesc a temes clàssics de la literatura espanyola (mort, vanitat, l’altre món) però des d’una veu molt personal.

• En paraules de crítics, és “la monografia on vius i morts es confonen” i on la mort “de tan viva i concreta” esdevé quotidiana.

Per què pot ser interessant

• Si t’agraden els textos que barregen filosofia, humor negre i composició fragmentària —més que una novel·la amb trama— aquest llibre és una bona opció.

• També pot servir per veure com es tracta el tema de la mort en la literatura espanyola des d’un punt de vista menys convencional.

• I, finalment, és un “exercici” de mirada literària: com transformar un tema tan universal (la mort) mitjançant la ironia, l’aforisme, el fragment.

NOTA:

Com que vaig trobar interessant el llibre, però ara no tinc temps de llegir-lo i suposo que ha de ser complicat trobar-lo, a menys que vagi a la biblioteca (Us recordeu? Doncs sí encara existeixen), he demanat a ChatGpt  que ho fes per mi, que per alguna cosa existeix.

ChatGpt: He comprovat amb aquest text algunes coses:

• Fa els escrits en català. Ja està actualitzat a la nostra llengua i força bé. No estava segur que ho fes
• Només he trobat 3 faltes amb el corrector, en tot el paràgraf.
• Fa l’estructura com li agrada a Google. Encapçalaments, paràgrafs, subtítols…
• Per algunes situacions i sense enganyar a ningú es pot útil.

Aquella morta hem va dir:

– No em coneixes? Doncs m’hauries de conèixer… Has besat els meus cabells en la trena postissa de l’altra.

Ramón Gómez de la Serna “Els morts i les mortes”

Ramón Gómez de la Serna, va néixer a Madrid el 1888. Periodista i escriptor. Figura com un dels Fundadors de ‘Alianza de Intelectuales Antifascistas para la Defensa de la Cultura’. Es va exiliar a l’Uruguai, en esclatar la Guerra Civil i des d’allà va anar a l’Argentina on va morir a Buenos Aires el 1963.

A part d’escriure aquest llibre va fer moltes ‘greguerias’ que són unes sentències enginyoses curtes, de màxim 2 línies que surten d’una confrontació d’un pensament i la realitat.

El rei visigot Wamba va ser apartat del tron pel seu rival Ervigi, fent-li prendre una poció que el va deixar sense sentit i va aprofitar aquesta situació per tallar-li els cabells.

Una altra versió, entre història i llegenda, Wamba, en tornar en si, es va trobar no només  amb el seu crani rapat, sinó també estirat dins un taüt.

{Us recordeu quan us feien aprendre de memòria la interminable llista dels reis ‘Godos’?}

Existeix una altra secta, “els cainistes” que professaven la creença que Abel havia sigut engendrat per una potència inferior. Caín, al contrari era el fruit d’una entitat superior i aquells agnòstics el jutjaven avantpassat d’Esaú i de Judes, la raça superior, la del Déu de la llum.

{Sense paraules.}

Existia en Àfrica del Nord, en temps de Sant Agustí, una secta, “els abelites”, que deien que Abel havia pres esposa, però abstenint-se de tindre fills. Seguien el seu exemple, perquè no naixeren nous pecadors. Tanmateix, amb gust adoptaven els fills de qui no compartien la la seva singular creença.

Era natural, que la primera víctima d’un crim, inici el Diccionari. És impossible, no creure que això va acompanyat de certa màgia alfabètica.

Segon fill d’Adam, era pastor. Va ser mort pel seu germà Caín, cel·lós de què les seves ofrenes siguin millor acollides per Déu; així van néixer amb el primer crim, les circumstàncies atenuant.

‘Caín va matar a Abel, sia aquí el primer crim. Tots els crims són fratricidis’.  Lammennais.

‘Caín és  el primer propietari i el primer homicida’. Proudhom.

En el fons, l’home viu fugint de la mort, i per això, prefereix no creure en ella.
Dr. López Ibor 1969