CARTA DIRIGIDA A YOLANDA DIEZ

I com a darrera conclusió
si m’hagués de fer pagès
no em busqueu amb una mula
compraré un tractor modern, modern, modern…

La mula sàvia, Lluis Llach, 1979

i jo afegiria, si et deixen [La Mula Sàvia, num 91 de les meves 100 millors cançons en català, llista en que estic treballant des de fa setmanes i sortirà el 4 de juny, aniversari del 23é aniversari de barna21]

La manera en què ens ha tractat el govern a milers de persones autònomes que estàvem treballant tranquil·lament i aquest govern, pretensament socialista, progressista i defensor dels treballadors, deixa milers dels seus contribuents al carrer, per unes idees que ja han prescrit fa una infinitat d’anys i que no saben adaptar-se als nous temps de la tecnologia del segle XXI. Encara viuen a finals del segle passat, quan tots els treballadors eren contractats i quasi esclavitzats.

Jo treballava en un restaurant de 8 a 10 hores amb un dia i mig de festa, amb un contracte de 4 hores, jornada parcial. Com jo, diversos. Som les mulas de càrrega en què es basava aquest model de producció. Treballar molt i cobrar poc amb poc càrrec per a l’estat. Model que s’empra ara en països com la Xina o en vies de desenvolupament. Treballar molt i cobrar poc, en nom d’un país (o això diuen). Era i és una esclavitud total.

Durant el segle XXI s’ha anat desenvolupant i popularitzant internet, els dispositius mòbils anomenats smartphones i amb ells les seves aplicacions i les formes d’arribar a la gent. Una d’aquestes noves formes de desenvolupament és la manera de treballar. L’app t’ofereix una feina i tu l’acceptes o no. No hi han cap ‘jefe’, no hi ha empleats, només feina. Si tu no la vols, una altra persona la farà. Crec que complint amb la legalitat no hauria d’haver-hi cap problema amb aquest sistema. Persones donades d’alta a la Seguretat Social, amb el seu vehicle legalitzat, el seu carnet de conduir, la seva assegurança i amb tot el que diu la llei… Quin problema pot haver-hi? [que ‘ells’ no et controlen i estàs fora del sistema dels sindicats i de control]

Va sortir Glovo, Uber i va arribar Amazon el 2018. La revolució. Et demanen documents que ni t’imagines, entre ells el certificat de penals, per exemple. Quan els tens tots, un matí de formació i et baixes l’aplicació i la poses en marxa. A 14 euros l’hora més IVA. Els primers dies, fins que no t’acostumes al sistema, pots tardar una hora o hora i mitja més en les 4 hores que t’han programat i paguen. Però a la 3a o 4a vegada que fas el repartiment, ja agafes la idea i en menys temps ho solies fer. 56 euros en un matí, agafaves un torn de 9 a 13, a dinar i per la tarda a una altra cosa, papallona (o més Amazon si volies).

Primeres protestes, Seur i empreses del sector, de treballar les hores que podies, es va arribar a un acord i el màxim eren 24 a la setmana. No hi havia problema. Molta gent ens vam donar d’alta a Uber, ja que en aquesta plataforma no estàs lligat a un únic sector i si acabaves de repartir a Rubí, doncs et quedaves allà i reparties allà i si acabaves a Mataró, doncs ho fèies allà. Després molts també ens vam apuntar a Glovo i fèiem una zona que més o menys ens anés bé. Així podíem fer Uber i Glovo al mateix temps, si acabaves lluny fèies Uber…

Amazon tanca tots els comptes dels seus col·laboradors, gràcies al govern. Ens queda Glovo i Uber… Amenaces, multes… només perquè volem treballar de manera independent i amb els nostres horaris. M’arriba un lot imprès del jutjat que diu que hi ha prop de 5.000 persones que s’han quedat sense feina… lamentable i que denuncie En lloc de SUMAR, es transforma en RESTAR. (i espero que entengueu la metàfora) i que denunciaríem l’empresa.

Estan bojos!! una empresa que et tracta com un ésser humà, et paga puntualment, i no et dona problemes… que la denunciaríem? Només ho feien els irresponsables i gent que no és seria o no sap complir les normes, no són puntuals o perdien massa paquets… o no se’n perdien. La gent treballadora no. Us enrecordeu de la llei franquista de ‘vagos i maleantes’?…doncs aquests.

El dia que s’acaba la pandèmia oficialment, surt la famosa llei Rider per fotre’ns a tots. Però encara no existeix la laboralitat ja que tenim almenys 2 proveïdors de treball. Però Uber es fa enrere i pleguen. Només ens quedà Glovo. Van canviar algunes cosetes de l’aplicació, tenies la teva zona assignada com sempre, però podies connectar-te quan volguessis, no com abans que les hores eren assignades per decret.

Feta amb nocturnitat i alevosia, sense poder reclamar, sense que se’ns escoltés. L’únic que volien era fotre’ns. Una ministra de Treball, que espero que algun dia hagi de treballar, però de veritat i que no es trnqui les ungles acabades de  pintar.

Això ja va ser l’inici del compte enrere, encara que Uber va tornar pocs mesos després per fer la competència a Glovo, que s’estava enriquint i s’endugue tot el pastís, noves multes i amenaces de presó per als fundadors i caps de Glovo… presó per a gent que et vol donar feina i per a tots aquests impresentables i lladres que corren per allà… doncs això, corren per allà. El món cap per avall. Espanya només es un trocet molt petit del pastís, però per desgràcia es el meu trocet, si deixen de guanyar una mica, al global no els afecta. A ells no, però a mi sí.

Els sindicats, el govern, els ministres… tots amb mentalitat del segle XX. Encara tancats en un sistema de treball obsolet i que acabarà desapareixent o quedant molt confinat a uns sectors.

Uns mesos tranquils i al maig Glovo ens envia a tots que a partir de l’1 de juliol deixarà de treballar amb autònoms. I així ho va fer, ens va tancar l’aplicació i no podíem ni accedir a les nostres factures ni res de res, cosa que sí que ens va deixar fer Amazon.

Ahir, 15 de gener, Uber ens va enviar el correu dient que ja no treballarà més amb autònoms. Les persones que ens podíem guanyar dignament la vida ja no ho podrem fer. En unes setmanes tancarà. Has de passar pel tub.

Ha quedat molt clar que la llei Rider no era per ajudar els repartidors, ni per la precarietat laboral que deien que tenien, cosa que ara sí passarà, ni per les vacances ni per ajudar-nos. La senyora Yolanda Díaz, per anomenar-la d’alguna manera,s’ha carregat un sistema de subsistència a Espanya i una manera de guanyar-se la vida, perquè a ella aquesta manera de treballar no li agrada. Doncs que sàpiga, que ningú ens esclavitza amb contractes d’autèntica porqueria i esclavistes que es crearan ara com fins ara em feien a mi. Quid pro quo.

Senyora Díaz, espero que s’hagi quedat tranquil·la amb la misèria que almenys provocarà a la meva família. Li dono les gràcies i encara que el remei sigui pitjor que la malaltia, desitjo de tot cor que les pròximes eleccions les perdi per golejada, ja que el que en el meu cas ha creat, en lloc de riquesa i protecció al rider, és misèria i pobresa. Que de passar a un bon sou i pagar una fortuna d’impostos ara he de viure de la beneficència o dels subsidis que pugui cobrar. Moltes gràcies. Li desitjo una feliç nit plena de somnis dolços i bonics, al contrari que jo, que estic ple d’insomni i malsons per treure endavant la meva família.

I que quedi constància, que no sóc un immigrant, pago els meus impostos quan toca, perquè si no m’embarguen el compte sense pietat i no puc donar de menjar als meus dos fills. Que sóc català, amb dos fills, nascut i criat a Barcelona i que voldria donar un bon futur als meus fills, però amb dirigents en aquest país com vostè, no ho puc fer.

Ens han utilitzat i esclafat, no ens volen veure. Ens volen fora de la seva vista, se avergonyeixen de nosaltres, no volen saber ni que existim i que ens amaguem en el forat més fosc i lúgubre que existeixi.

Però hi ha una cosa que no han considerat, les paneroles com jo, són gairebé indestructibles, sobreviurem a les circumstàncies i a ells. Si no al temps, però, poc temps, perquè els riders a l’antiga tornarem a ressorgir i aquesta vegada no serem ni paneroles ni muls de càrrega, com hem estat, sinó autèntics lleons que lluitarem pels nostres drets i treballs malgrat els polítics i dirigents cretins i inútils que tenim…i que hauríem de canviar-los a tots

I no, no som ni ciutadans de segona ni de tercera, com vosté en consdidera. 
La rebel·lió ja ha començat. 
I com diu la cançó, la mula és sàvia
Tornarem a parlar-ne’n. Promés.

Si el sistema es un llum d’oli
i la flama el capital
no entenc massa l’estratègia
de possar oli al fanal.

La mula sàvia (1979)

Musica dels 80 al 100%. One Hit Wonder. Balada que va assolir les llistes de 1987 a Catalunya. Entrarà directa al meu top ten del llistat.

Quan l’escolteu segur que us en recordareu. Molts catalans la van ballar i s’hi van enamorar a les discoteques catalanes de l’època, quan posaven les ‘lentes’, al costat d’U2, Richard Marx, Whitney Houston, Mecano, Luis Miguel o Camilo Sesto.

La llàstima és que en aquella època i amb aquesta veu, no es donés més suport als cantants catalans que anaven trencant barreres. Avui en dia seria molt més coneguda i famosa que als anys 80, que per a la cançó en català van ser uns anys horribles i dolents.

Amb flaire a Christopher Cross.

Les cançons de la Trinca són de doble sentit. No tot el que diuen és el que volen dir. Sabien molt bé com passar la censura i dir el que volien dir. Les cançons més polèmiques d’ells són:

1.- La patata: Sota l’aparença innocent, molts hi van llegir dobles sentits polítics i sexuals. Va passar controls… però amb celles aixecades.

2.- El baró de Bidet: Burla directa a l’aristocràcia rància i als títols buits. A alguns salons “respectables” no va fer gens de gràcia. Crítica al príncep / rei.

3.- Mort de gana: Crítica clara a la misèria social i a la hipocresia del sistema. Humor, sí, però amb fiblada.

4.- Tots som pops: Una metàfora transparent sobre el poder i els seus tentacles. Massa clara per a la censura franquista, que la vigilava de prop.

5.- El meu avi (versió paròdica): Tocar un símbol tan estimat com l’havanera va ser vist com una irreverència gairebé sacrílega per alguns sectors.

6.- Botifarra de pagès: Gastronomia com a excusa per fer sàtira política i social. El títol ja feia arrufar nassos.

7 .- El rei dels animals: Faula aparentment infantil que molts van entendre com una caricatura del poder autoritari.

8.- Cançó de l’avi: Humor sobre la vellesa i la tradició que alguns consideraven poc respectuós. Riures incòmodes.

9.- La dansa del sabre: Apropiar-se d’un clàssic i passar-lo pel filtre trinquera era, per a certs puristes, gairebé una heretgia musical.

10.-Trincar i riure: Una declaració d’independència artística en temps on riure’s del sistema no era precisament ben vist.

Moltes d’aquestes polèmiques no venien tant de la lletra explícita com del moment històric. La Trinca jugava a dir sense dir, a fer humor amb cara de festa major però puny tancat a la butxaca.çPerquè ara ja no en fan, però m’agradaria molt escoltar una cançó irònica contra el R Madrid, potser va ser l’únic que no van tocar: el futbol de l’etern rival. Única excepció va ser butifarra de pagès: 14 anys sense una lliga i un 0-5.

Perquè ara ja no en fan, però m’agradaria molt escoltar una cançó irònica contra el R Madrid, potser va ser l’únic que no van tocar: el futbol de l’etern rival. Única excepció va ser butifarra de pagès: 14 anys sense una lliga i un 0-5,

La censura musical durant el franquisme no era un botó vermell que deia “PROHIBIT”, sinó un laberint burocràtic amb tisores invisibles.

Funcionava així:

1. Tot començava amb el paper: Abans que una cançó pogués gravar-se, publicar-se o sonar, la lletra s’havia d’enviar per escrit a la censura.
El censor: Llegia la lletra sense música, sense ironia, sense entendre sovint el context cultural.

Això va afavorir grups com La Trinca, experts a dir una cosa mentre en ballava una altra.

2. Tres possibles sentències: Cada lletra rebia un veredicte:

• Autoritzada: Poc habitual si hi havia català, sarcasme o imaginació.
• Autoritzada amb modificacions: La més habitual. Paraules canviades, estrofes retallades, dobles sentits “netejats”. Moltes cançons es van publicar diferents del que el grup volia.
• Denegada: Prohibició total: No disc, no ràdio, no escenaris oficials.

3. La ràdio tenia censura pròpia: Fins ben entrada la dècada dels 80, qui manava en els èxits musicals en aquest país i en gairebé tots, era la ràdio. Molt més important que la televisió, que estava començant a desenvolupar la seva pròpia existència musical amb els videoclips, fins que va arribar Michael Jackson i ho va canviar absolutament tot.

• Encara que una cançó fos “legal”, les emissores decidien.
• Ràdios estatals (RNE, emissores del Movimiento): Evitaven cançons en català, humor polític, evitaven qualsevol risc.
• Resultat: prohibicions de facto, sense document oficial.

4. La televisió: vitrines vigilades: Recordeu que fins al 1985 no va existir TV3 i el català encara estava censurat a TV1 i es feien emissions en català un parell d’hores al dia, o menys, “per a cobrir l’expedient” a TV2, però generalment eren sitcoms, amb noms tan immortals com Joan Capri o Mary Santpere o petites obres de teatre adaptades del castellà.

A TVE: Tot era revisat, les actuacions es pactaven, les cançons “conflictives” no entraven, molts artistes, o no hi sortien o hi sortien amb el repertori “net”.

5. Els concerts: el censor a la platea: Sí, literalment. En molts concerts hi havia funcionaris escoltant, a vegades no entenien el que deien però si el públic reaccionava massa, alerta, o si l’artista improvisava, problema.

Alguns grups avisaven el públic amb humor: “Si riureu massa fort, ens tanquen el local.”

6.I El més pervers de tots: l’autocensura: Amb els anys, molts artistes ja sabien què no passarien. Escrivien pensant en el censor, jugaven a l’ambigüitat.

La censura musical no buscava només silenciar. Buscava uniformitzar, avorrir i fer por. Fer que callessis sols.

La Trinca va convertir pasar la censura en art: metàfora, paròdia, disfressa infantil i crítica perfectament reconegible. Um exemple clar: Tots som pops. La lletra no parla de política, no cita ningú, no insulta res … però tothom entenia el missatge i el censor no podia demostrar-ho. I va ser el seu primer videoclip l’any 1970.

I grups com La Trinca van respondre amb: riure, enginy i fer festa major amb càrrega de profunditat.

“L’home ve de la patata, de la patata, de la patata” un dels cors més populars de la seva època.

Les cançons en català que van marcar el 2025, sense ordre jeràrquic, però totes amb el pols real del 2025. Se4gons ChatGPT.

• Jo vull ser rei – Oques Grasses

• La marina està morena – Figa Flawas

• Coses pendents – The Tyets

• Que no s’acabi – The Tyets

• Tot torna – Manel

• Ai mare – Mushkaa

• Dimecres – Mushkaa

• No ho entens – Julieta

• Haiku d’amor – Julieta

• Cendres – Blaumut

• Riu avall – Blaumut

• La meva sort – Joan Dausà

• No era amor – Suu

• Una altra vegada – Suu

• Avui no dormo – Stay Homas

• El que queda – Els Amics de les Arts

• Planetes llunyans – Mishima

• Foc lent – Sidonie (en català, etapa consolidada)

• Som aquí – Ginestà

• Mirall trencat – Ginestà

• Estiu etern – Buhos

• No hi ha mar – Maria Hein

• Batega – Flashy Ice Cream

• Casa buida – Pau Vallvé

• Encara hi som – Zoo (último eco potente en 2025)

(la canço en català de Rosalia Divinize es en català, però el gruix de Dux és en castellà.

Recordant al grandísm Pau Donés, aquí una de les poques cançons que va cantar en català en col·laboració de Txarango. imprescindible conèixer aquesta cançó i aquests artistes. Tornarem.

Buscant, buscant, he trobat una pàgina catalana especialitzada en música amb llistats actualitzats de la música que s’escolta. Han complert 500 setmanes i han publicat la llista de les cançons en català que han estat més setmanes a la seva llista. Aquí les 50 cançons amb més presència de Primera Fila de quasi els 10 últims anys.

Molt recomanables que us doneu una volteta per les seva web. Clic aquí

Fa uns dies que parlava de recuperar el nostre llegat, quasi oblidat. Aquí hi ha una petita mostra del que es pot fer entre tots i totes. Marevellós.

Continuant amb la música catalana i el ChatGPT, les 25 millors cançons que han sonat al segle XXI, combinant impacte popular, qualitat musical i empremta cultural. Sense ordre jeràrquic.

1. Bon dia – Els Pets (2001)

2. L’Empordà – Sopa de Cabra (2001, regreso que marcó época)

3. Camins – Sopa de Cabra

4. Boig per tu – Sau (reivindicada masivamente en el siglo XXI)

5. Llença’t – Lax’n’Busto

6. Corren – Gossos

7. Qualsevol nit pot sortir el sol (relectura viva) – Jaume Sisa

8. La flama – Obrint Pas

9. Seguirem somiant – Txarango

10. Quan tot s’enlaira – Txarango

11. Volem pa amb oli – Oques Grasses

12. La gent que estimo – Oques Grasses

13. In the night – Oques Grasses

14. Barcelona – Els Amics de les Arts

15. Jean-Luc – Els Amics de les Arts

16. Al mar! – Manel

17. Benvolgut – Manel

18. Fins que arribi l’alba – Manel

19. Jo mai mai – Joan Dausà

20. Tant de bo – Joan Dausà

21. Compta amb mi – Txarango

22. La primavera – Mishima

23. Tot és possible – The Tyets

24. Coti x coti – The Tyets

25. Serem ocells – Oques Grasses

Molts dies sense futbol i avui ja comença l’any amb el partit Rayo Vallecano – Getafe i faltava, expressament, el resum de la jornada anterior, força intranscendent a nivell d’esdeveniments i resultats previsibles.

Recordeu el Villarreal – Barça que s’havia de jugar a Miami i que, per la ràbia i la barcelonitis del Mr FloPer, no es va fer. Els americans són seriosos i la que es va muntar aquí no els agradava… però sempre el Karma torna i ja se n’acabaran prenent les conseqüències del negativisme del Madrid. En fi, aquest partit a grans trets, el penal va ser, el gol anul·lat 3 en fora de joc, l’expulsió justa i el segon gol, el del més llest de la classe, sense més comentaris.

El Madrid – Sevilla, també sense problemes, l’expulsió justa, el primer penal molt clar, el segon no Pperò a mi m’agrada, o prefereixo que es revisin, ja que donava dubtes de si ho era o no i al final no ho era.

Jornada tranquila. 3 punts els dos.

Desitgem que 2026 sigui encara un millor any musicalment en CATALÀ, que el 2025, que ho ha sigut i molt.

Sort tenim tots, de vosaltres, però per desgràcia heu dit prou. Us trobarem a faltar. Heu omplert 4 dies de despedida.

Número 1 de les 15 cançons en català més destacades del 2025

Només 4 cançons del segle XX sobreviuen a l’oblit.

Podem fer les llistes que vulguem, posar les cançons que més ens agradin, però si els oients, les noves generacions, no escolten més els nostres clàssics, els grups i cançons de sempre, al final mica en mica quedaran relegats a un segon pla i finalment gairebé  oblidats. Té alguna cosa de positiu, la música està viva i es va regenerant i creant i regenerant i creant i regenerant, una vegada i una altra, el que avui és top demà passa desapercebut fins que algú el recupera i torna a estar dalt, fins que passa. La música està tan viva, però cal cuidar-la i una de les més importants receptes és l’oblit. Jo lluito perquè l’oblit no arribi a les nostres vides, cal conèixer almenys el que ha estat important per a molta gent i fins i tot n’han oferit les seves vides per això.

Han arribat noves maneres d’escoltar música a les nostres vides. El vinil, el cassette portàtil, el discman ja han passat a una altra vida, però el que contenien aquests dispositius no ha de passar mai a una altra vida, sinó recuperar-lo en el nou dispositiu que és l’ordinador portàtil en miniatura que és el nostre telèfon intel·ligent. I qui mana en aquest dispositiu és Spotify, ni més ni menys.
Així que a les 100 cançons més escoltades en aquest dispositiu hi ha:

21- Camins  13,6 M – Sopa de Cabra – 2001
42-Boig per tu 10,2 Sau – 1990
59 Llença’t 8,6  Lax’n’Busto – 2000
61 L’Empordà 8,6 Sopa de Cabra – 1989
65 Cant del Barça 8,4 Coral de Sant Jordi  – 1975
93 Bon dia 6,5 Els Pets – 1997
99 Que tinguem sort 6,2 Lluis Llach – 1974

5 cançons abans de l’any 2000 i una és el Cant del Barça, i he posat dos clàssics del 2000 i 2001. I la primera dels Segle XX es a la número 42…

El tradicionari català és espectacular, amb cançons tan boniques com El Rossinyol, El cant de la Civada, El Comte Arnau, totes elles recollides en un disc antològic i excepcional de Joan Manel Serrat, anomenat Cançons Tradicionals,  editat el 1968, que en 2 anys farà el 60è Aniversari.

Aquesta cançó és en aquest disc, tal com li va arribar fa gairebé 60 anys. Gaudiu-ne, i de JM Serrat ja en parlarem més detalladament pròximament.

Teniu dos versions de la mateixa cançò, una instrumental i festiva i l’altre tradicional. Podeu escollir.

Número 16 de les 25 millors cançons en Català sense jerarquía segons ChatGPT.

Música Tradicional Catalana.

Crec que la música en català, i catalana, mai no havia experimentat un creixement i promoció tan brutals com en els últims 5 anys. Tot i que a Spotify no surt cap cançó en català, entre els 10 primers més escoltats en el 2025, sí que hi ha intèrprets catalans; això no vol dir que a les llistes populars de moltes emissores de ràdio no hi siguin aquestes cançons, surten moltíssimes. Són les cançons que voten popularment els seus oients.

La presó del rei de França, no és una història real documentada, sinó una història possible, basada en experiències comunes de l’època, que explica una història trista i senzilla, com moltes cançons populars antigues, pensades per ser recordades i cantades fàcilment.

La cançó parla d’un jove, sovint un soldat o presoner, que es troba tancat a la presó del rei de França. Des de la presó, expressa el seu patiment i enyorança, sobretot per la mare (o de vegades per la família o la terra). Se sent sol i desemparat.

Lamenta no poder veure la mare abans que mori o no saber res d’ella i accepta el seu destí amb resignació, sense rebel·lar-se. No s’explica exactament què ha fet per ser empresonat: això és típic de la tradició oral, que se centra més en l’emoció que en els detalls.

Amor filial,  especialment cap a la mare, la duresa de la presó i de les guerres antigues, la idea que el patiment personal forma part de la vida i que comparteix emocions col-lectives.

La cançó podria venir de l’època dels conflictes entre Catalunya i França, sobretot entre els segles XVII i XVIII. En aquells temps hi havia guerres freqüents a la frontera, Soldats catalans capturats per exèrcits francesos i joves allunyats de casa durant anys.

El “rei de França” no és tant una persona concreta, sinó el símbol del poder estranger que empresona i la repressió constant que ha patit Catalunya al llarg dels segles.

És una cançó de transmissió oral: passava de boca en boca,molt poca gent  sabia llegir i escriure. Calia fer cançons fàcils d’entendre en clau de país i fàcilment memoritzables per a la gent que treballava al camp de sol a sol o vivia precàriament a la ciutat esclavitzada pels senyors feudals. Cada poble o família podia canviar petits detalls,  per això hi ha diverses versions, però totes mantenen la mateixa emoció de dol i pèrdua.

La versió que he posat és la que va popularitzar la Companyia Elèctrica Dharma fa un munt d’anys, festiva i d’esbarjo, però no té lletra, perfecta per a festes populars i balls. És la demostració perfecta que es pot actualitzar gairebé qualsevol cançó.

Estic completament d’acord que sigui una de les 25 millors cançons en català, però hi ha una altra cançó igual de presons i encara més cruel i dolorosa que és la Presó de Lleida, que durant molts anys, molts grups folk de Catalunya l’han anat recuperant com El Pont d’Arcalís, Serrat o Marina Rossell, entre altres.

Mai hem d’oblidar les nostres arrels, sense elles mai no comprendrem la situació actual de bonança i prosperitat i dels qui ho han fet possible.

Número 16 de les 25 millors cançons en Català sense jerarquía segons ChatGPT

Dausá es va donar a conèixer al gran públic amb la cançó de l’Estrella Damm, Una altra manera de viure. Absoluta obra d’art sobre la contaminació del mar, amb la col·laboració de Santi Balmes i Maria Rodés. Però ja tenia una cançó que poc a poc s’ha anat convertint en un símbol nacional i fins i tot en el títol d’una sèrie a TV3, Jo mai mai.

Amb 4 discos editat i un en preparacio per l’any vinent, es un referent musical a Catalunya, per les seves lletres reflexives i dolces. Ja no és un noi, sinó que més aviat ha entrat a l’edat en què és un pare de família que canta el que pensa, fent cançons més pausades.

Una d’aquestes cançons és aquesta balada de Nadal, Per nosaltres i els de dalt. Joan Dausà es el germà, el sogre, el gendre, el pare de quaranta i tants que tots voldriem: un bon noi.

Jo des d’aquestes pàgines li dono molta importància a la música. Diverses persones m’han reclamat des dels Estats Units, bàsicament, però no ha estat l’únic país, que no he posat música aquest últim mes.

El 2025 a nivell d’èxits sens dubte és femení amb dos noms que destaquen durant tot l’any: Rosalia i Aitana, encara que aquesta última no canta en català. Però també cal ressaltar l’èxit continuat de Fiwa Flawas, Suu, The Tyets, Joan Dausà, Oques Grasses, Txarango, Els Catrres, Doctor Prats, La Fúmiga, Miki Núñez, Manel, Stay Homas, Rita Payés… La salut de la música catalana i en català o no, per ara està assegurada. Penseu, per exemple, en la Rosalía en el seu últim i extraordinari disc canta en anglès, català i castellà.

Ja que tenim una eina imparcial a la qual podem preguntar coses sense influències externes, ni polítiques, socials i diverses. A ChatGPT li he preguntat les 25 millors cançons en català de tots els temps. Imparcialment m’ha contestat:

Triar les 25 millors cançons en català de tots els temps és com intentar embotellar la Mediterrània en una cantimplora. Impossible ser just, però sí honrat amb la memòria col·lectiva, l’emoció i la influència cultural. Aquí va una llista transversal, de la Nova Cançó al pop-rock, de l’himne íntim a l’estadi ences.

Per què importa aquesta llista

Hi ha cançons-himne que han sobreviscut a la censura i al pas del temps.
Hi ha balades que continuen trencant silencis en concerts.
Hi ha temes recents que ja són tradició en samarretes suades i cors infinits.

Les 25 grans cançons en català (sense ordre jeràrquic) son:

Avui fa només 8 anys que es va publicar aquesta cançó. No sembla que només tingui 8 anys d’antiguitat, sembla molt més pel transcendental i important que s’ha convertit en el sentit popular d’un poble i un país; al nivell del Boig per tu o l’Empordà.

Tant és, que és la cançó de l’anunci de la derrota de la final del Barça femení, motivant que aquest any sí, i de la Marató d’aquest any de TV3 contra el càncer,  lluita que reflecteix per complet la lletra en solitari i en col·lectiu.

Cançó motivadora,  oda a la resistència i a la superació personal i col·lectiva. Emocionant i emocional, balada que transmet valors i sentiments en grans dosis. Si sou de fora i no la coneixeu, no us la perdeu i si sou d’aquí, torneu-la a gaudir.

“Quan has tocat el cel
i sents a prop l’infern
camines sense fe,
sense destí,
sense saviesa…

… Tornarem a ser grans, hi tornarem
quan sortim d’aquesta tempesta…”

BRUTAL !!!