Els jutges. El pare, el fill, el nét… són línies de successió que tendeixen a protegir-se i a fer i personalitzar els seus propis judicis fora de la llei. Creuen que són Déu, i la majoria, que creuen i viuen segons la seva pròpia llei, no segons la llei de tots els ciutadans.

Molts d’ells són fills i néts de jutges que regnaven en altres èpoques avalats per un dictador que deixava fer tranquil·lament el que volien. Les seves idees, les seves maneres de fer s’han anat transmetent i perpetuant amb el temps. Penseu que l’accés a la magistratura és molt difícil i car. Has de tenir molts ingressos i poder estudiar molts anys. Abans, a l’època franquista, es feia a dit; a qui més interessava, a aquest se li posava, sense oposicions ni restriccions de cap tipus.

LLarena, em sorprèn molt que tingui la seva pròpia entrada a la Wikipedia, on posa les seves excel·lències, però no les seves penes. No diu si és fill o no d’altres magistrats, però sí que parla que va ser amenaçat per les seves sentències. No m’estranya, continua pensant que està per sobre de la llei, i desbarata i torpedeja tot el que pot i manipula les sentències almenys per fer passar molt més el temps i retardar-ho tot.

És dels que mosseguen la mà que els va alimentar, va estar a Barcelona molts anys i així ha tractat una terra que l’ha acollit i li ha donat de menjar. Cal fer bo aquell refrany que diu que als teus enemics cal tenir-los ben a prop i a sobre tot en càrrecs de comandament.

A Catalunya volem jutges catalans, no immigrants de baixa estopa que a sobre ens venen a fastiguejar i que a sobre, no parlen l’idioma. Ens els imposen, no com als EUA, que es trien en votacions. Seria molt més democràtic i just abans que s’imposin uns individus amb idees d’altres temps.

La pena és que els ciutadans no podem protestar ni rebutjar aquests petits dictadors que, si poguessin, tornarien a temps passats i encara menys perquè ells poguessin tornar a regnar com Déu, sense donar explicacions a ningú.

On es pot recusar a Llarena i els de la seva calanya? Encara que ara està a Madrid fent de les seves.

Tranquils, que quan arribi, el sentaré a la meva dreta, paraula de Dimoni.

O millor dit, si ens estima tant, per què ens tracten així? Ens volen vius o morts? Ni per carretera, ni en avió ni en tren. Però això sí, Rodalies és meravellosa, és la perfecció de la ineficiència i la desídia dels governs dels últims 30 anys.

Ah! ja sé, el que volen és que ens tornem bojos, que ens matem uns als altres per la bogeria de Rodalies. I de pas, enfonsar tot un país amb la seva negligència.

El que jo crec és que no ens han decebut mai, sinó sempre, la pregunta hauria de ser: Quan no ens decebran?

Els nens, al final, s’han d’emancipar dels pares, han de recórrer el seu camí (però no en Rodalies) i ja és hora de fer-ho.

ETS UNA BONA PERSONA?

• Deixes de demanar comandes quan fa molt de fred, plou o fa calor? Si / No
• Normalment deixes propina al repartidor (1-2 €) Si / No
• Quan un repartidor no troba la teva adreça, encara penses que és un bon repartidor? Si / No
• Baixes a buscar la comanda a la porteria per ajudar el repartidor? Si / No
• Deixes una bona propina quan fa molta calor, fred o pluja (5€ mínim)? Si / No

Si has contestat 5 respostes amb SI, ets una bona persona, 3-4 ets un desgraciat i 0-2  ets un cabró, així de clar. Normalment el 95 % de les persones contestareu 0 respostes SI. És un article de luxe i si penses en tu mateix i no en els altres NO ETS UNA BONA PERSONA i si et vols enganyar a tu mateix, a més ets un babau.

Passejant pels carrers de la ciutat es poden veure coses molt curioses com aquestes.

Menys mirar el mòbil, menys Amazon i més llegir i més follar.
Quanta raó tens amic :-).

Alguns m’heu preguntat si els mòbils serveixen per fer això. Penseu que cada vegada són millors i processen amb més qualitat les imatges. Com una càmera de fotografiar no hi ha res. Les digitals unes quantes tenen zoom analògic fins x10, per exemple i la resta és digital, és el processament de les imatges a través d’un programa. Com la fotografia analògica no hi ha res més idoni, la claredat i la definició és millor.

La definició és per ppp o píxels per polsada, com més píxels o punts de color per polsada hi ha, més definida i clara és. I millor definició tindrà en fer ampliacions.

En els mòbils com en les càmeres de fotografiar pots escollir la forma de prendre les imatges, si més allargades, o quadrades o 3×4 i la quantitat d’informació i definició de les fotos, anomenada megabits. Una foto amb màxima resolució de 12 megues és molt millor que una de 6 megues. També pesa més, això vol dir que ocupen més espai i en un mateix espai en caben menys.

Per treballar en internet jo habitualment utilitzo sempre 800×600 píxels, que donen bona imatge i es carreguen força bé.  Aquestes fotos estan fetes amb mòbil i a més en format típic allargat.

Foto 01/09/2023

Les primeres càmeres fotogràfiques digitals de principis dels 2000, eren cares, amb molt poc espai, força mediocres en la resolució i definició, amb el tractament del blanc molt dolenta, per exemple amb el color del cel i amb piles normals que no duraven gaire, amb targetes de memòria ridícules en comparació de les actuals, i molt més cares… Però sempre ha d’haver-hi un començament.

Si us fixeu en aquesta fotografia, la resolució es baixa, amb el cel ennuvolat agafa el color blanc. No recordo el motiu de la foto, el perquè vaig fer-la. Segurament seria per l’edifici i el solar. Amb el pas dels anys,  una foto completament intranscendent, lletja i amb deficiències, acaba agafant una petita notorietat, ja que documenta segurament que accidentalment, amb l’anunci que apareix d’Artur Mas, candidat a la Generalitat. També podeu observar com han canviat els contenidors d’escombraries, els cotxes… en 22 anys. I segur que uns quants de vosaltres encara no hi havíeu nascut.

Per això us dic sempre que mai, però mai, encara que sembli una foto dolenta o sense res a dir (en principi) les llanceu. Heu de guardar-les totes. Sempre poden millorar amb el temps, per circumstàncies conegudes o desconegudes. Al final s’ha convertit en un document històric, depenent del que ensenyi amb més o menys interès. Feu fotos, fotos i més fotos. Proveu coses noves.

Recordeu, totes les fotografies que poso no estan manipulades, i sí ja sé que es pot retallar, il·luminar, manipular i sobre tot millorar, però la foto es la que és.

Si els romans van arribar a la península l’any 218 A.C. i s’estableixen a Empúries i després s’estenen a Tarragona, creant Imperial Tarraco, un dels ports més important de la Mediterrània, a la seva època, quin idioma creieu que és més antic? El català o el castellà.

La lògica diu que els primers soldats romans que van començar a expressar-se en el seu idioma estaven establers al territori català, quina llengua és més antiga?

Si el català és la llengua original a la península derivada dels romans, per què ens han venut tota la vida que és un dialecte del castellà? A mi és el que em van explicar a l’escola. No sé si és veritat o no. Però jo no ho creia, i així ho vaig dir i exposar els meus dubtes, i em vaig guanyar una expulsió de la classe (mitjans dels anys 70, acabant-se la dictadura). Amb 13 o 14 anys jo era considerat l’indesitjable de la classe i el seu rebel. El que pensava o deia. Ara hi ha tolerància, abans la tolerància era ZERO.

No seria al revés, que el castellà seria un dialecte del català? O inclús dos llengües diferents… Durant 2000 anys ens han imposat una cosa que la simple lògica ho desmenteix.

És molt insultant que la idea que el català és més antic que el castellà i que aquest és un dialecte.

I si us plau, no digueu l’espanyol, aquest idioma no existeix, és el castellà, l’idioma oficial de Castella i l’imposat històricament als diferents territoris. L’espanyol seria el català, castellà, basc i gallec.

Jardinets: Passeig de Gràcia cruïlla Diagonal (el Cinc d’Oros abans anomenada plaça de Joan Carles I)

Mitjans anys 70. Diumenge 12 del migdia als Jardinets de Gràcia. Tots sabíem el que passaria… Concentració espontània o no, contra la dictadura.  Jo vivia al principi del carrer, abans d’arribar a la cantonada de Luís Antúnez sota la Travessera de Gràcia.

Encara no existien els porters automàtics per obrir les portes del carrer, que sempre estaven tancades. Obries amb clau i en entrar li donaves una volta per tancar-la.

Crits de Llibertat, democràcia, autodeterminació, uns cents de joves, s’han ajuntat als Jardinets. Van pujar pel carrer Gran, normalment entre el carrer de Jesús i María ja començava els festivals. Els grisos amb les seves porres i bales de goma. Fiu, Fiu, des del balcó se sentien els trets i les estomacades. La meva mare venia corrent ‘Estàs boig, surt d’aquí!’ i la meva germana gran sortia a la porta i baixava a obrir la porta del carrer per què un pocs escollits poguessin entrar i estalviar-se uns quants mastegots i blaus. Diumenge darrere diumenge. Fins que un dia va parar. Manifestació amb poca gent i a la setmana següent ja quasi ningú i l’altra ningú.

Hi havia dues coses que jo de petit vivia des del balcó, les manifestacions dels diumenges i Sant Medir (3 de març) fins que vaig tenir edat per sortir sol al carrer per anar a buscar caramels darrere dels cavalls que en aquella època encara sortien.

Per això admiro tant aquesta gent que ha lluitat silenciosament o públicament contra les injustícies. Llach, Bonet, Subirachs, Raimon …

Aquestes injustícies que de petits tots volíem lluitar i arreglar, però que amb el pas dels temps, a poc a poc ho vàrem deixar estar i oblidar. Ja no ens recordem.

Mai manipulo el que hi ha. Si hi és i m’interessa faig foto, si no, no el faig, però mai poso o moc o manipulo per fer una foto.

M’han preguntat que faig quan surto al carrer i que fotografio o no. I que val la pena o no fotografiar. Jo no et diré mai el que has de fer, penso que en el fet singular de ser tu mateix, t’ha de definir, no el que et diuen els altres o els teus pretesos mestres. L’única opció és que facis fotos, fotos, i moltes més fotos. I a poc a poc aniràs entrenant l’ull i diferenciant el que t’agrada o no o el que t’atreu o no, al mateix temps que vas aprenent tècniques i el que vols captar o no. Una altra reflexió és que sàpigues com atrapar el que vols, que moltes vegades és molt més complicat del que sembla. I si la foto et serveix o no. Abans s’havien de rebel·lar i imprimir o saber mirar els negatius, ara no.

Faig 2 articles antagònics, un de mirar cap avall quan camines pel carrer i l’altre de mirar cap a dalt. Les raons són diverses, i si vas per la ciutat a la recerca de fotos, no només has de mirar al davant, que és el més lògic.

Baralla francesa, no són uns francesos que es poden barallar, sinó un tipus de cartes. No estava segur de què es deia així, però en diccionari.cat, diu que són uns jocs d’entreteniment.

Mirant per internet, et diuen que consta de 52 cartes, agrupats en 4 pals: piques, cors, trebols i diamants.  Hi ha tretze cartes per pal, essent la més baixa el 2 i la més alta l’1 o l’as, que és la figura més alta. I darrere van Jota, Reina i Rei. Diuen que són per jocs d’estratègia, apostes i adivinació i en la lectura del tarot.

Cada pal se’l sol associar  a unes característiques particulars.  Els diamants en concret volen dir comerç i riquesa. El 9 és el més gran dels números sense contar les figures.

Mirant cap avall: vaig veure això:

Em va cridar l’atenció. Només hi havia una carta girada de la baralla. I vaig pensar, aquest 9 de diamants és pel que ha tirat la baralla a terra (és un porc si ho ha fet expressament,  i si  ha sigut un accident i se li ha caigut?) o és per a ell o per mí.

Va dirigit a mí?
Quan vaig tornar a passar per allà a la poca estona, ja no hi eren. Les van recollir.

No tinc paraules més esclaridores que aquestes. El futbol formatiu és un negoci, que per molts equips mou molts diners i preval els diners sobre la formació i desenvolupament dels nois.

Dos dies abans de començar el meu fill ja em va dir que jugaven contra els que són favorits per pujar de categoria i que tothom diu que pujaran. Si l’àrbitre fa actuacions com aquesta, no m’estranya ja diuen que pujaran ells… alguna cosa fa pudor en el futbol base.

Ja m’he trobat amb aquestes insinuacions altres vegades, i normalment, una d’elles era a preferent i el que puja  a Divisió d’Honor (DH) no és qualsevol, ni la federació ni els àrbitres permeten que pugi qui s’ho mereix. Havia posat un nom que li van robar absolutament la lliga fa 2 anys, per ser considerat un equip menor, preferint que pugés un de molt més conegut, però com que no puc demostrar-ho no el puc dir, i també que el valor de què jugui o no a DH està per sobre els 5.000 euros que es paga al club o a l’entrenador, això encara no ho sé, però el preu sí que és VOX POPULI. I intueixo que almenys ho fan dos dels grans, i un diu que viu i sobreviu a base d’això. No puc dir noms, però sabem que és així. El futbol base és un negoci que mou molts diners jugant amb les il·lusions i esperances de molts nanos.

En aquest cas concret, sí que crec que en determinades situacions els àrbitres reben unes indicacions de la federació perquè les compleixin.

Tant a les lligues com als clubs, els pares i altres clubs  ho sabem i no podem dir res. I alguns han aconseguit moltes coses, a, vivint només dels xavals de formació fins a juvenil els  equips sumant totes les categories… feu la multiplicació  XX  equips, 650 euros per jugador, 22 jugadors per equip fan un total de … Paga entrenadors, instal·lacions, llum, aigua, jugadors que estan becats, la direcció… N’hi ha uns quants que fan oloreta… pudor més ben dit

Jo no sé si els clubs o escoles de futbol han de presentar números a algú o com justifiquen les seves despeses i ingressos. Suposo que és molt més fàcil pagar a un jugador el que guanya i a part una mica de negre en un sobre. És la picaresca d’aquesta societat. Si en el món real passa, en els negocis o les compres, a les tendes, amb IVA o sense, com no ha de passar en un món irreal.

El meu fill va estar en un equip, que els contrincants i gent del futbol base, ja sabien que baixaria de DH. Per què estaven recollint diners per fitxar jugadors per pujar al primer equip, era conegut per molts i així ens ho van dir perquè no hi anéssim. Van sacrificar per diners 2 equips de DH de formació pel seu primer equip. I el preu ja sabeu, mínim 5000 euros.

Com deia aquell gag del Polònia: ‘Perdona, però algú ho havia de dir’.

Vaig començar intentant guanyar-me la vida amb ell com a mitjà de comunicació i no ho vaig aconseguir. Estava dedicat al teatre i a la música. I anava a quasi tot arreu acreditat per les agències de teatre i música de Barcelona i alguna de fora: Focus, K, Balanyà i molts de teatres i organitzacions de música i teatre en l’àmbit individual que no utilitzaven agències de comunicació: totes menys una: l’Ajuntament de Barcelona, amb Joan Clos al seu front. Un dia d’aquests ja us explicaré la meva relació amb el pirata.

Estava construint un fons documental i fotogràfic de cultura de la meva ciutat que estimava i adorava , única al món. Quasi qualsevol acte cultural sortia publicat al meu mitjà, i n’estava creant una extensa documentació fotogràfica amb més de 5000 fotografies publicades, accessibles i gratuïtes entre els anys 2004 i 2009.  Tenia el blog de cultura barna21.com i el blog germà barnaturismo21.com que anava ja destinat a fer fotos a la ciutat i de carrer, que mai he deixat de fer amb més de 10.000 fotografies més de la nostra ciutat.

Escrivia en castellà. El 2003 i 2004 no hi havia traductors i el que volia era que la gent m’entengués. A poc a poc van començar els traductors i ara finalment les IA. Això implica que les traduccions ara poden ser quasi instantànies i que llengües minoritàries poden tindre ara difusió internacional. El contingut preval sobre l’idioma de parla.

Si llegiu el post de Cultura i subvencions, entendreu que al final ho vaig deixar alguns anys. Al tornar vaig decidir fer-la més com un blog de fotografia, amb imatges de Barcelona. Un altra vegada vaig superar a poc a poc vaig superar les 10.000 imatges. Vaig posar un Barri oblidat de Barcelona al mapa, El Carmel i per extensió els barris adjacents de La Clota, El Coll i La Teixonera.

Com sempre continuava amb Creative Commons i deixant utilitzar les meves imatges sense fins comercials. He estat diversos anys fins que al final he decidit fer el que jo vull, com vull i per qui jo vulgui. (Aquí Yoast entraria NOOOOOOOOO redundància, penalització a l’infern !!!!! Google no vol això per indexar-te!!!!!!! Saps que li dic a Google? Una altra redundància, QUE EL BOMBIN.

Al final estàs més pendent del que diuen i fan l’altres, que el que realment és el teu estil i la teva forma de fer. Si no vull posar fotos en aquesta entrada, per què ho he de fer? Doncs au, coses abstractes, imaginatives o logos de la pàgina… coses innecessàries que no vull posar.

Així que ara les fotos són amb marca d’aigua, qui en vulgui una que la demani i si no que porti la marca. No sé si amb IA es pot treure, suposo. Però si enganxo algú… ara no doncs el permís a ningú. Estic fart que em prenguin el pèl, que facin el que vulguin. Que per pocs diners, tal, qual o més enllà. Així que a partir d’ara em queixaré del que jo vulgui. Sigui qui sigui i peti qui peti. I de pas una afició meva el futbol miraré aquest any els àrbitres, l’any que ve faré una altra cosa.

Dret Fonamental a l’Empadronament.

En pocs dies m’han dit el mateix 3 nois joves o parelles que conec.  Vull saber si això és possible.

He parlat amb diverses persones que diuen amb tota la naturalitat del món, que els hi han llogat un pis, però no tenim dret a empadronar-nos. Com que són joves que vivien amb els pares o en una altra situació que a ells fa que no els hi importi. No hi ha problema. Normalment, són d’aquí, per què els de fora, els hi costa molt més trobar lloguer, inclòs fregant la discriminació moltes vegades.

Si no estàs empadronat, no tens dret a l’escolarització dels nens ni targeta sanitària imprescindible. És un pas fonamental perquè estiguis assistit per les institucions i per rebre possibles ajudes i subvencions. Només hi ha uns supòsits que no se’t permet empadronar. A part de renovar DNI, passaport… en fi.

No confongueu, el dret a estar empadronat no et dona de per si a tindre papers i poder treballar, no estem parlant d’aquest cas, que també, sinó de nois i noies d’aquí que se n’acaben d’anar de casa i viuen amb la seva parella i estan treballant els dos (sinó oblidat, no t’ho lloguen ni ebris) i ja estaven farts dels abusos de la gent que lloga habitacions, que ja arribarem un dia a parlar d’això i encara menys volen que t’empadronis allà, amb ells.

• Excés d’ocupants: pisos pastera que se’ls hi diu. Hi ha gent que hi fa negoci amb això, com en tot. Normalment en el contracte normal de lloguer posa el nombre de persones que poden viure en un habitatge, declarat per la cèl·lula d’habitabilitat.
• Sense contracte formal: però si estàs resident en un pis hi ha altres maneres de fer-ho. (però és il·legal i si pots demostra-ho pot portar conseqüències per llogataire).
• Subarrendar sense permís: llogar en la totalitat (el pis) o en part (habitacions) l’habitatge sense el seu consentiment.
• Us inadequat: com a negoci per exemple u oficina.
• Us delictiu: utilitzant-lo per activitats il·legals, com a venda de narcòtics…

Si no es compleixen aquests supòsits, no es poden negar.

Si hi ha un contracte de lloguer, privat, o per immobiliària hi ha d’haver:

• Dades de la Finca: on és, dades del cadastre, metros, cèdula d’habitabilitat…
• Qui lloga i qui rep el lloguer
• Una sèrie de clàusules o condicions com el nombre màxim de persones residents, no pot utilitzar-la, com a ús comercial, la duració del contracte, el preu, les pujades, si pots fer obres o no, la conservació, utilització d’espais públics, obligacions dels arrendadors (com els impostos, escalera..)… i al final la FIANÇA de INCASOL.
• La Fiança: El contracte de lloguer ha d’estar acompanyat amb un document de la Generalitat de Catalunya de l’Institut Català del Sól que indiqui tots els paràmetres necessària: quantia, lloc, cèl·lula d’habitabilitat, llogateres, metros quadrats… i el rebut del pagament a Incasol (molt important, si no, no és vàlid) i a nosaltres ens van donar la qualificació energètica de la finca, un detall que no implica res en el lloguer.
• Si són residències  habilitades fa poc (molts baixos comercials com que no són ocupats els arreglen per ser pisos) us han de donar la cèl·lula d’habitabilitat.

La falta de la documentació de la Fiança, que moltes vegades no donen i ho han de fer, ja implica una irregularitat, ja que els diners no els té una institució que sí que està habilitada per fer-ho i això implica que ho té un particular o la immobiliària. Això sol implicar que ja has vist prou els diners, ja que a l’hora de donar-te’ls buscaran mil i una infraccions o coses que no estan bé al pis per no donar-t’ho. Si està a l’Incasol, ho han de demostrar, no només de paraula.

Aquest detall és important, per què ja t’està indicant que molt probablement el lloguer que t’estan fent és irregular i  no declarat a Hisenda. Sobretot en els contractes de lloguer d’habitacions, que està molt normalitzat que només sigui de paraula.

Un lloguer normal no pot posar que no es permet l’empadronament de cap persona en el pis. Si en anar-te a empadronar amb el contracte et diuen que hi ha gent allà, la pots donar de baixa, no han de ser-hi.

Què necessites per donar-te d’alta en l’empadronament de la teva ciutat? 

• DNI, passaport o acreditació personal
• Contracte lloguer

Pots empadronar-te si no compleixen els cinc supòsits que no ho permet:

Sí. Encara que ho digui el contracte.

Et poden fer fora si t’empadrones? No ho haurien de fer, les clàusules que són il·legals o no pertinents, encara que estiguin firmades, no són d’obligat compliment. També pot ser declarada com una clàusula abusiva, ja que tu no pots negociar-la ni influir sobre ella (o l’acceptes o no tens pis). S’entendran com a clàusules abusives totes aquelles estipulacions no negociades individualment i totes aquelles pràctiques no consentides expressament que, en contra de les exigències de la bona fe, causin en perjudici del consumidor un desequilibri important. Moltes vegades firmes contractes estàndard, sense llegir la lletra menuda. Estàs tan content… ja tens pis.

Si una clàusula queda declarada abusiva, queda automàticament eliminada del contracte, sense que afecti la valides de la resta del contracte. Article 83 del TRLGDCU

• Artículo 82 de la Ley General para la Defensa de los Consumidores y Usuarios (TRLGDCU)
• Directiva 93/13/CEE del Consejo, de 5 de abril de 1993

Si tens contracte no vol dir que aquest contracte estigui registrat. Has de demanar papers i si no te´ls donen és que probablement hi ha una cosa fraudulenta. Penso que els contractes de lloguer s’han de presentar a Hisenda, ja que són Béns Immobles a declarar.

Conclusió: Si l’arrendatari es nega a empadronar a les persones que lloguen el pis sense un motiu legal, poden rebre sancions tant administratives, com monetàries i multes, tant dels ajuntaments com Hicenda. Ja que un dels motius més habituals es no declar-ho a Hisenda.

Pots empadronar-te sense el permís de l’arrendador? Sí

Només has d’anar amb el contracte de lloguer i si tens domiciliat algún servei com: aigua, gas, llum, telefonía, internet…

A mi no em van fer preguntes, contracte de lloguer, sol·licitud omplerta, ho segellen i ja està. L’Ajuntament de Barcelona al moment et donen papers al moment que ho acrediten. És més, vaig empadronar a unes persones per ajudar-les i els hi van demanar més papers a elles, que a mi que només em van demanar el contracte.

Penseu que pels nou vinguts és important la residència, ja no només per la targeta sanitària o l’escola dels fills, sinó de paperam del banc i comptes per poder cobrar o rebre subvencions, tindre número de mòbil…

Això és la justícia que tenim en aquest país, molt recent, menys d’un any:

• Auto del Tribunal de Justícia de la Unió Europea C-395/23 de novembre de 2024 que diu: els jutges de cada nació deuen analitzar d’ofici l’existència de clàusules abusives, inclòs si el consumidor no les ha denunciat.

La LAU Ley de Arrendamientos Urbanos   modificada el 2023, en tota la llei no surt ni una sola paraula de ‘empadronar’ , ‘padrón’, ‘empadronamiento’. La llei això no  contempla un dels drets bàsics dels éssers humans.

Penós. La llei no es vol fer la pregunta de per què volem un pis? 

Per pertànyer a un lloc, una ciutat, un país, amb la gent que vols, t’estimes i t’estimen, i tot això sense res que puguis dir: JO SOC D’AQUÍ AMB ORGULL. La teva pròpia identitat comença amb el lloc al qual pertanys, i et desenvolupes i creixes d’acord amb ella.

Ens hem de deixar d’obsessionar-nos pel posicionament de Google. Al final fas, escrius i penses, no com tu vols, sinó com una IA et diu. Jo ho vaig fer durant molt de temps, i notes que has de modificar moltes coses. Vols fer l’èmfasi i repetir una paraula tres vegades seguides i Yoast SEO et diu que no, et posa en vermell. I un altra cosa et diu que no i tu ho fas. NO ETS TU MATEIX: NO VULL FER EL QUE EM DIUEN.

Les fotos: has d’indexar-les, enviar allà, escriure no sé què… fer una sèrie de coses que no faries o no vols fer. Es el mateix que si t’obliguessin a contestar totes les trucades que comencen per 91 (de Madrid), que jo per sistema no en contesto ni una i les bloquejo totes. Hi ha tanta publicitat i ens han destrossat tant que al final en fugim.

Si el teu contingut es bó o interesa a algú, al final hi arribas o arriban. S’ha d’anar a contracorrent una mica (o força). Escriure en català, que és l’idioma en què jo penso i no tradueixo, que sí que faig quan parlo en castellà, penso: que els bombin. Ho faig per què jo vull.

En la meva etapa anterior vaig criticar molt durament Google per unes coses que jo creia de discriminació. I mira si és tant així, que el mateixa IA em va treure de totes les cerques i no hi sortia. Manipulació total.

Fes i digues el que vulguis, de la manera que vulguis, amb sentit comú i contingut. Insultar a algú per tal o tal altre, no és contingut i tampoc té seny. Utilitzar les xarxes per insultar el que no t’agrada o per fanatitzar una posició o dir alguna mentida, això no és crear contingut és falsejar i manipular la realitat. Tots aquests boixos haurien d’anar a la presó. Utilitza-les per opinar i argumentar o per mostrar.

Al cap i a la fi, a mi, aquest blog em serveix per evadir-me i expressar-me. I faig el que vull i ho gaudeixo.

NO IMPORTA EL QUE DIUS SINÓ ETS JOVE GUAPO I RIC I HO DEMOSTRES. (O HO INTENTES): Youtube, Tik Tok, X, Instagram, Facebook… et riuen les gràcies i les ximpleries sense parar-se a pensar el que riuen. Més aviat és consum ràpid, fàcil d’assimilar i de NO PENSAR, propagandístic, manipulador i vuit de missatge la immensa majoria de vegades no volen ni fer l’esforç de llegir i menys d’entendre. El meu fill normalment utilitza el mòbil, juga i xateja amb ell alhora i veu YouTube o quelcom i només reacciona a estímuls, no pensa. El fet de llegir i entendre el que llegeixes és únic. Només llegir. Has d’estar concentrat amb el que fas i els meus fills no ho fan així. Com et pots concentrar en tres coses a la vegada?

La joventut d’avui en dia el que vol és sentir el que ells volen, sigui real o no, la informació filtrada i moltes vegades banal sense cap mena de missatge o aprenentatge. Jocs, balls, publicitat encoberta, bromes, ximpleries, xafardeixos, assetjaments i estupideses vàries que es publiquen.

Els meus fills des que han nascut no han vist mai la televisió. No tenen ni un sol programa que veuen i si el veuen com els partits de futbol, si no és al bar amb els amics, ho veuen per internet. Els programes de notícies o reflexió no n’han vist ni u en tota la seva vida, ni cap mena. No han vist mai la peli que toca o la serie que hi posan. Veuen Netflix, per exemple.

I perquè al meu fill li encanta la ciència i he descobert amb ell i per ell  Quantum Fracture i les entrevistes de Jordi Wild, que si no…

Consum ràpidament: veig i sento el que vull en el moment que vull i gratuïtament. Si he de pagar (estem parlant de jovent de menys de 22 anys i amb pocs recursos) no ho vull i ja ho aconseguiré d’una altra manera. El que no s’adoni que les TV a l’ús s’estan acabant i morint a poc a poc… perquè aquests joves creixeran i continuaran amb els seus hàbits i no pagaran per exemple les plataformes de Tele 5 o Antena 3 per poc que valguin, però sí que poden utilitzar la de TV3 que és gratuïta i hi ha algun programa que els hi pot interessar ‘esport o d’humor, per exemple.

A part de les plataformes de pagament com Amazon, Disney+, Netflix, AMC+… que són de pagament i tenen accés no per ells mateixos, sinó pels pares, cosins, tiets… el famós passem la clau d’accés’ que tant han criticat les plataformes perquè perden volum de negoci.

Jo vull conservar la meva privacitat, no vull aparèixer davant les càmeres o en aquest cas davant del mòbil. Vull ser reflexiu  i anònim, cosa que la immensa majoria dels nostres joves no volen: ni ser reflexius ni anònims.

ELS BLOGS COM LA TELEVISIÓ ESTAN DESTINATS A DESAPARÈIXER EN POCS ANYS.

CULTURA I SUBVENCIONS: FOTOGRAFIES PERSONALS:
FUNCIÓ 200 DE MAR I CEL; PÚBLIC I PREMSA  08/06/2005
MARC PARROT  04/02/2006
SIT – TRICICLE 17/02/2006
EDURNE 31/08/2007
LAWRENCE LESSIG  16/07/2005

Van sortir unes convocatòries úniques de subvencions de la Generalitat. Hi havia un cert pressupost. Jo vaig sol·licitar uns pocs mils d’euros. Dos mil o tres mil al mes, per servidors, materials, desplaçaments… i per poder sobreviure: 1 Milió pel vaixell de Mar i Cel, mig per no sequí… total que s’ho van endur tots els grans i zero als petitets, associacions o teatres. En fi, una decepció i em vaig adonar de com estan de brutes les subvencions. Sempre els mateixos.

La cultura també es fa al carrer amb gent independent i ganes de fer. Els noms ho son tot, moltes vegades els petits, els anònims fan més sense fer soroll que les grans associacions que només en sous dels seus directius els diners desapareixen (per exemple cas Palau de la Música).

El 2007 va néixer la meva filla i jo no podia amortitzar les inversions i els temps emprats a la pàgina, que en aquella època era un portal PHP ampliat amb galeries d’imatges. Ho vaig deixar emprenyat. Quatre o cinc anys inactiu, no vaig publicar res de res i encara continuava rebent moltes comunicacions, tant de particulars com de les agències i institucions. Encara avui en dia, finals de 2025, em continuen arribant comunicacions i acreditacions per anar a algun teatre, sobretot.

Sembla que últimament les subvencions han canviat una mica, però la cultura continua sent el patito feo d’absolutament tots els estaments i les institucions. Només ficant diners si poden treure quartos. Penós.

La cultura és identitat: després de fer cents de reportatges fotogràfics i tots penjats al meu portal, imagineu el que  hi hauria ara, si la cosa hagués continuat:  un fons documental brutal,un fons bibliogràfic inmens i un fons fotogràfic impressionant. Acreditat  al Senglar Rock, al BarnaSants, al Tradicionàrius asiduament i altres festivals als quals hi anava.

Un món que no existeix, ja que ningú quan ho vaig demanar em va ajudar. Els catalans, som una mica més pobres culturalment i socialment, ja que no s’ajuda a la gent que sí que fa cultura al carrer, que és bàsicament on es fa la cultura popular i al no anar-hi jo i publicar-ho, ningú ho a fet.

Està molt bé que es doni un milió d’euros pel vaixell de Mar i Cel, a la qual vaig anar a l’estrena i també hi vaig anar quan s’ensenyava el vaixell a la funció, número 200 a la premsa i a uns quants escollits més del públic.

Només hi ha un teatre a Barcelona i quasi per extensió a Catalunya que pot assimilar l’estrident vaixell i tota la maquinària: el Victòria. On es va fer originàriament i on es va fer el 2024 i que no es tornarà a fer mai més, ja que la maquinària del vaixell ja està malmesa (o això es deia) o estava a punt de fer-ho. Els motors si no es mantenen el pas del temps els fa malbé. Cultura i subvencions. Hem subvencionat un motor :-), però almenys queden les meves fotos. Perquè si mires Google només n’hi ha 4.

Per cert, crec que era l’únic que hi anava a fer fotos: TV3, TV 1 o 2, BTV, Rodasons,  sempre hi eren i ja quasi que prou. Tot teles. Posaven 30 segons en l’espai cultural i ja complien l’expedient. Els de TV3, TV1 i 2 els hi pagaven, els de BTV també i algun mitjà que hi anava perquè estava interessat. Jo, l’únic boig que hi anava per afició, intentant guanyar-me la vida.

Anava molt a la meva, feia les fotos que jo volia i que a mi m’agradaven. Fora convencions de fotografia obsoleta i manual. La fotografia digital és completament diferent. El més complicat de tot són els balanços dels blancs.

M’agradaven els moviments reflectits moltes vegades amb els instruments, les cares desenfocades i els tancs de llum reflectint i enlluernant qualsevol cosa.

I així les publicava. Fora manual. Fora filtres. Fora photoshop. Prohibit manipular les fotos: ja sé que si la retallo i l’enquadro d’una altra manera, la foto es pot veure diferent, sí, ja ho sé, però aquesta foto és autèntica i és la que jo vull. Tal com raja.

Quina llàstima, em deia, n’he d’aprendre més. I més i més, ara ja passa de les 250.000 fotografies preses.

Fent aquest post, m’adono del que hem arribat a perdre tots, sobre tot jo. La meva filla acabava de néixer i havia de treballar així que l’EDURNE va ser l’última artista que vaig fotografiar, però encara vaig anar a dues o tres obres de teatre més.

A finals de 2007 es va acabar el portal de barna21, un mirall de la cultura al carrer i de reportatges fotogràfics exhaustius de les activitats culturals i musicals. ÚNICS.  No era perquè jo fos bo, era perquè era l’únic que em preocupava una mica per la fotografia de la cultura CATALANA. Això va morir amb mi.

Imagineu-vos el fons que hi hauria ara, obert a tothom de la trajectòria de totes aquestes activitats. Hem perdut un bon troç del nostre país perquè no em van donar la subvenció i ara tenim un motor d’un vaixell atrotinat i obsolet que no sabrem mai si tornarà a funcionar.

Vaig estar 4 anys sencers al peu del canó, (2004/05/06/07) al final tothom em coneixia, estava molt ben considerat, però almenys vaig ser un visionari  que ho va intentar i vaig morir en l’intent.

Vaig conèixer a Lawrence Lessig en el CCCB, al 2005 de Creative Commons i com que no monetitzava vaig deixar que les fotos publicades es difongueren lliurement sempre que no fossin amb fins comercials. Les publicava amb una resolució de 800×600 píxels. Suficient per internet. Recordeu que en aquella època si la pàgina carregava lentament era durament castigada per Google. Però jo passava. Ara és una altra cosa.

Posant per mi

Però… em quedava la meva ciutat, a estonetes, i inclús amb els meus fills. Us en faig un tastet 🙂

29/09/2014 us recordeu de per què falten 40 dies?

Vaig posar un barri al mapa. Un barri oblidat i menystenit molts anys. En cor i ànima. En aquells anys vivia al Carmel i fotografiava al meu barri (i Barcelona també). Al poc ja el veia als anuncis, a la tele i a la publicitat. Jo sabia que les meves fotos i localitzacions ensenyaven un barri nou i obert a la ciutat, que molt poques vegades havia estat mostrat. Un barri que era dur, però a poc a poc era més amable amb tota la problemàtica que patia.

Però aquesta serà una altra història.