La censura musical durant el franquisme no era un botó vermell que deia “PROHIBIT”, sinó un laberint burocràtic amb tisores invisibles.
Funcionava així:
1. Tot començava amb el paper: Abans que una cançó pogués gravar-se, publicar-se o sonar, la lletra s’havia d’enviar per escrit a la censura.
El censor: Llegia la lletra sense música, sense ironia, sense entendre sovint el context cultural.
Això va afavorir grups com La Trinca, experts a dir una cosa mentre en ballava una altra.
2. Tres possibles sentències: Cada lletra rebia un veredicte:
- Autoritzada: Poc habitual si hi havia català, sarcasme o imaginació.
- Autoritzada amb modificacions: La més habitual. Paraules canviades, estrofes retallades, dobles sentits “netejats”. Moltes cançons es van publicar diferents del que el grup volia.
- Denegada: Prohibició total: No disc, no ràdio, no escenaris oficials.
3. La ràdio tenia censura pròpia: Fins ben entrada la dècada dels 80, qui manava en els èxits musicals en aquest país i en gairebé tots, era la ràdio. Molt més important que la televisió, que estava començant a desenvolupar la seva pròpia existència musical amb els videoclips, fins que va arribar Michael Jackson i ho va canviar absolutament tot.
- Encara que una cançó fos “legal”, les emissores decidien.
- Ràdios estatals (RNE, emissores del Movimiento): Evitaven cançons en català, humor polític, evitaven qualsevol risc.
- Resultat: prohibicions de facto, sense document oficial.
4. La televisió: vitrines vigilades: Recordeu que fins al 1985 no va existir TV3 i el català encara estava censurat a TV1 i es feien emissions en català un parell d’hores al dia, o menys, “per a cobrir l’expedient” a TV2, però generalment eren sitcoms, amb noms tan immortals com Joan Capri o Mary Santpere o petites obres de teatre adaptades del castellà.
A TVE: Tot era revisat, les actuacions es pactaven, les cançons “conflictives” no entraven, molts artistes, o no hi sortien o hi sortien amb el repertori “net”.
5. Els concerts: el censor a la platea: Sí, literalment. En molts concerts hi havia funcionaris escoltant, a vegades no entenien el que deien però si el públic reaccionava massa, alerta, o si l’artista improvisava, problema.
Alguns grups avisaven el públic amb humor: “Si riureu massa fort, ens tanquen el local.”
6.I El més pervers de tots: l’autocensura: Amb els anys, molts artistes ja sabien què no passarien. Escrivien pensant en el censor, jugaven a l’ambigüitat.
La censura musical no buscava només silenciar. Buscava uniformitzar, avorrir i fer por. Fer que callessis sols.
