Les cançons de la Trinca són de doble sentit. No tot el que diuen és el que volen dir. Sabien molt bé com passar la censura i dir el que volien dir. Les cançons més polèmiques d’ells són:
1.- La patata: Sota l’aparença innocent, molts hi van llegir dobles sentits polítics i sexuals. Va passar controls… però amb celles aixecades.
2.- El baró de Bidet: Burla directa a l’aristocràcia rància i als títols buits. A alguns salons “respectables” no va fer gens de gràcia. Crítica al príncep / rei.
3.- Mort de gana: Crítica clara a la misèria social i a la hipocresia del sistema. Humor, sí, però amb fiblada.
4.- Tots som pops: Una metàfora transparent sobre el poder i els seus tentacles. Massa clara per a la censura franquista, que la vigilava de prop.
5.- El meu avi (versió paròdica): Tocar un símbol tan estimat com l’havanera va ser vist com una irreverència gairebé sacrílega per alguns sectors.
6.- Botifarra de pagès: Gastronomia com a excusa per fer sàtira política i social. El títol ja feia arrufar nassos.
7 .- El rei dels animals: Faula aparentment infantil que molts van entendre com una caricatura del poder autoritari.
8.- Cançó de l’avi: Humor sobre la vellesa i la tradició que alguns consideraven poc respectuós. Riures incòmodes.
9.- La dansa del sabre: Apropiar-se d’un clàssic i passar-lo pel filtre trinquera era, per a certs puristes, gairebé una heretgia musical.
10.-Trincar i riure: Una declaració d’independència artística en temps on riure’s del sistema no era precisament ben vist.
Moltes d’aquestes polèmiques no venien tant de la lletra explícita com del moment històric. La Trinca jugava a dir sense dir, a fer humor amb cara de festa major però puny tancat a la butxaca.çPerquè ara ja no en fan, però m’agradaria molt escoltar una cançó irònica contra el R Madrid, potser va ser l’únic que no van tocar: el futbol de l’etern rival. Única excepció va ser butifarra de pagès: 14 anys sense una lliga i un 0-5.
Perquè ara ja no en fan, però m’agradaria molt escoltar una cançó irònica contra el R Madrid, potser va ser l’únic que no van tocar: el futbol de l’etern rival. Única excepció va ser butifarra de pagès: 14 anys sense una lliga i un 0-5,
