CULTURA I SUBVENCIONS: FOTOGRAFIES PERSONALS:
FUNCIÓ 200 DE MAR I CEL; PÚBLIC I PREMSA 08/06/2005
MARC PARROT 04/02/2006
SIT – TRICICLE 17/02/2006
EDURNE 31/08/2007
LAWRENCE LESSIG 16/07/2005
Van sortir unes convocatòries úniques de subvencions de la Generalitat. Hi havia un cert pressupost. Jo vaig sol·licitar uns pocs mils d’euros. Dos mil o tres mil al mes, per servidors, materials, desplaçaments… i per poder sobreviure: 1 Milió pel vaixell de Mar i Cel, mig per no sequí… total que s’ho van endur tots els grans i zero als petitets, associacions o teatres. En fi, una decepció i em vaig adonar de com estan de brutes les subvencions. Sempre els mateixos.
La cultura també es fa al carrer amb gent independent i ganes de fer. Els noms ho son tot, moltes vegades els petits, els anònims fan més sense fer soroll que les grans associacions que només en sous dels seus directius els diners desapareixen (per exemple cas Palau de la Música).
El 2007 va néixer la meva filla i jo no podia amortitzar les inversions i els temps emprats a la pàgina, que en aquella època era un portal PHP ampliat amb galeries d’imatges. Ho vaig deixar emprenyat. Quatre o cinc anys inactiu, no vaig publicar res de res i encara continuava rebent moltes comunicacions, tant de particulars com de les agències i institucions. Encara avui en dia, finals de 2025, em continuen arribant comunicacions i acreditacions per anar a algun teatre, sobretot.
Sembla que últimament les subvencions han canviat una mica, però la cultura continua sent el patito feo d’absolutament tots els estaments i les institucions. Només ficant diners si poden treure quartos. Penós.
La cultura és identitat: després de fer cents de reportatges fotogràfics i tots penjats al meu portal, imagineu el que hi hauria ara, si la cosa hagués continuat: un fons documental brutal,un fons bibliogràfic inmens i un fons fotogràfic impressionant. Acreditat al Senglar Rock, al BarnaSants, al Tradicionàrius asiduament i altres festivals als quals hi anava.
Un món que no existeix, ja que ningú quan ho vaig demanar em va ajudar. Els catalans, som una mica més pobres culturalment i socialment, ja que no s’ajuda a la gent que sí que fa cultura al carrer, que és bàsicament on es fa la cultura popular i al no anar-hi jo i publicar-ho, ningú ho a fet.
Està molt bé que es doni un milió d’euros pel vaixell de Mar i Cel, a la qual vaig anar a l’estrena i també hi vaig anar quan s’ensenyava el vaixell a la funció, número 200 a la premsa i a uns quants escollits més del públic.
Només hi ha un teatre a Barcelona i quasi per extensió a Catalunya que pot assimilar l’estrident vaixell i tota la maquinària: el Victòria. On es va fer originàriament i on es va fer el 2024 i que no es tornarà a fer mai més, ja que la maquinària del vaixell ja està malmesa (o això es deia) o estava a punt de fer-ho. Els motors si no es mantenen el pas del temps els fa malbé. Cultura i subvencions. Hem subvencionat un motor :-), però almenys queden les meves fotos. Perquè si mires Google només n’hi ha 4.
Per cert, crec que era l’únic que hi anava a fer fotos: TV3, TV 1 o 2, BTV, Rodasons, sempre hi eren i ja quasi que prou. Tot teles. Posaven 30 segons en l’espai cultural i ja complien l’expedient. Els de TV3, TV1 i 2 els hi pagaven, els de BTV també i algun mitjà que hi anava perquè estava interessat. Jo, l’únic boig que hi anava per afició, intentant guanyar-me la vida.
Anava molt a la meva, feia les fotos que jo volia i que a mi m’agradaven. Fora convencions de fotografia obsoleta i manual. La fotografia digital és completament diferent. El més complicat de tot són els balanços dels blancs.
M’agradaven els moviments reflectits moltes vegades amb els instruments, les cares desenfocades i els tancs de llum reflectint i enlluernant qualsevol cosa.
I així les publicava. Fora manual. Fora filtres. Fora photoshop. Prohibit manipular les fotos: ja sé que si la retallo i l’enquadro d’una altra manera, la foto es pot veure diferent, sí, ja ho sé, però aquesta foto és autèntica i és la que jo vull. Tal com raja.
Quina llàstima, em deia, n’he d’aprendre més. I més i més, ara ja passa de les 250.000 fotografies preses.
Fent aquest post, m’adono del que hem arribat a perdre tots, sobre tot jo. La meva filla acabava de néixer i havia de treballar així que l’EDURNE va ser l’última artista que vaig fotografiar, però encara vaig anar a dues o tres obres de teatre més.
A finals de 2007 es va acabar el portal de barna21, un mirall de la cultura al carrer i de reportatges fotogràfics exhaustius de les activitats culturals i musicals. ÚNICS. No era perquè jo fos bo, era perquè era l’únic que em preocupava una mica per la fotografia de la cultura CATALANA. Això va morir amb mi.
Imagineu-vos el fons que hi hauria ara, obert a tothom de la trajectòria de totes aquestes activitats. Hem perdut un bon troç del nostre país perquè no em van donar la subvenció i ara tenim un motor d’un vaixell atrotinat i obsolet que no sabrem mai si tornarà a funcionar.
Vaig estar 4 anys sencers al peu del canó, (2004/05/06/07) al final tothom em coneixia, estava molt ben considerat, però almenys vaig ser un visionari que ho va intentar i vaig morir en l’intent.
Vaig conèixer a Lawrence Lessig en el CCCB, al 2005 de Creative Commons i com que no monetitzava vaig deixar que les fotos publicades es difongueren lliurement sempre que no fossin amb fins comercials. Les publicava amb una resolució de 800×600 píxels. Suficient per internet. Recordeu que en aquella època si la pàgina carregava lentament era durament castigada per Google. Però jo passava. Ara és una altra cosa.
Posant per mi
Però… em quedava la meva ciutat, a estonetes, i inclús amb els meus fills. Us en faig un tastet 🙂
29/09/2014 us recordeu de per què falten 40 dies?
Vaig posar un barri al mapa. Un barri oblidat i menystenit molts anys. En cor i ànima. En aquells anys vivia al Carmel i fotografiava al meu barri (i Barcelona també). Al poc ja el veia als anuncis, a la tele i a la publicitat. Jo sabia que les meves fotos i localitzacions ensenyaven un barri nou i obert a la ciutat, que molt poques vegades havia estat mostrat. Un barri que era dur, però a poc a poc era més amable amb tota la problemàtica que patia.
Però aquesta serà una altra història.
