Qui té el pare fuster apren a fer estelles.
Estem parlant del final del franquisme, principis dels anys 70. El negoci del maó està fent estralls. Construccions ràpides, de poca qualitat, mal fetes, amb defectes, abaixant costos és el més normal del món.
Un constructor anomenat Jesús Gil y Gil en és un d’aquests. Una d’aquestes chapuzes es van fer a Los Ángeles de San Rafael, a Madrid. Tenia la urgència d’acabar una obra per complir amb una celebració de 500 persones que era al centre social i menjador de l’urbanització. Un àpat de 500 persones, que va acabar amb 58 morts i centenars de ferits quan es va enfonsar l’edifici. El pare de l’actual CEO del patètic de Madrid, va entrar a la presó, com a mínim, però en lloc de passar-hi tota la vida només li van caure 5 anys. Abans per molt menys es fusellava la gent, i si no que li preguntin a Salvador Puig Antich utilitzant un mètode brutal com el garrot vil, en 1974.
Només unes setmanes després, burlant la llei, Carmen Polo, la dona del dictador, li va aconseguir l’indult; es diu que gràcies a joies, perquè la Polo era molt aficionada a expoliar, per exemple quan venia a Barcelona, a les joieries del Passeig de Gràcia. I el senyor aquest surt de la pressó, amb un indult firmat per el dictador i com a tal es va comportar en el futur.
L’any 1987 va guanyar les eleccions al Patètic, les últimes celebrades democràticament, ja s’encarregaria ell que fos així, amb un monumental escàndol per la contractació de Paolo Futre en un club en ruïnes. Des d’aquest any algun Marin, pare o fill, ha estat controlat aquest club. Va tancar totes les seccions del club, incloent-hi la de handbol que era top europea amb jugadors com Cecilio Alonso que era considerat el millor del món i tots els filials de les categories inferiors de nois del club…
El 1992 l’alcalde de Marvella i Cerezo es van quedar amb el 95 % de les accions del club que estava obligat a convertir-se en una SAD, per un deute de 24 milions d’euros. L’estat els va perdonar (què curiós, una altra vegada) 12 milions, la meitat, i amb diners dels bancs que els va prestar 12 milions per unes hores, van aconseguir ‘salvar’ el Patètic, amb uns diners que entraven i sortien del club, però que no s’hi quedaven. La capitalització del club era zero però s’havien emès accions per aquest valor, però sense que les accions tinguessin cap valor, ja que era 0.
Amb un gir inesperat i amb un cost zero, dos llestos es van quedar amb el club, i Jesús Gil Marín va posar el seu fill veterinari, un criador de caballs, com a accionista també. 3 persones eren els propietaris del club amb el 95% de les accions. Els Marin i Enrique Cerezo.
El club se suposava que estava sanejat, amb diners, però la realitat era una altra, havia canviat de mans, els socis ja no pintaven res i tan pobres com abans, perquè en sortir els diners als bancs, uns diners que no es van quedar, eren més pobres fins i tot que abans.
Jesu Gil i Gil va començar a anomenar al seu contrincant, el Real Madrid, l’equip del govern, l’equip de l’estat, a criticar-lo i a denunciar tots els favors que havia rebut. En aquella mateixa època, 1992, el FC Barcelona va guanyar la seva primera Copa d’Europa i l’Atlètic ja estava donant el seu salt de qualitat amb figures mundials de primer nivell.
L’última lliga guanyada era el 1977 (sólo ganarán tres más en su historia, 1996, 2014 i 2021 en 50 años 4). Havia guanyat les dues últimes Copes del Rei el 1991 i el 1992 i volien fer un salt de qualitat i tenien identificat el seu màxim rival. Els arbitres espanyols sempre ajudaven el mateix quan les decisions eren discutibles… així que els dos grans clubs a poc a poc es van anar acostant per poder competir contra el seu gran rival. El Trampes de Madrid.
El poder absolut era el R Madrid i els clubs que volien acostar-se-hi i desbancar-lo eren el Patètic de Madrid i el FC Barcelona. Però un equip gallec amb un president que havia aconseguit que un club d’hoquei sobre patins li disputés el tron continental al Barça, el Liceo de la Corunya, amb Lendoiro, va entrar com a president del que seria el Super Depor dels anys 90. No va durar gaire perquè mantenir una ciutat petita un equip de primer nivell els costaria molt i van aconseguir estar en el màxim nivell una dècada fins al 2003. (Just en l’època en què el Patètic va estar a Segona divisió durant 2 anys). Així que la tercera pota del seient per lluitar contra el Madrid, només va durar 10 anys. Sevilla i València a temporades eren els altres outsiders que tenien altres objectius.
Al final el Depor va arribar a baixar fins a la segona B, el que avui és primera federació, i més de 20 anys per tornar a primera. Així que una altra vegada, poc a poc, l’equilibri de poder contra el Reial Madrid es va tornar a establir com Atlètic – FCB.
El 2004 Gil i Gil mor, escàndol darrere d’escàndol. Malversació a Marbella, Apropiació i Estafa al Patètic, Indultat pel dictador per la culpa de la mort de 58 persones… en aquest país idolatreu (i en altres també) autèntics maleïts i delinqüents. I és aquí que el seu fill Miguel Àngel Gil Marín, «de tal palo, tal astilla», agafa el poder al club. Copia del seu pare. Un ególatra de manual.
El poder: R Madrid.
Els Aspirants: A. Madrid i FC Barcelona.
