El president ausent

Josep Sunyol i Garriga
90e Aniversari de la seva execució
Barcelona 21/7/1898 GUDARRAMA 6 D’AGOST 1936.
President del RACC
Diputat de les Corts en 1931, 1933 i 1936.

President del FC Barcelona el 27/7/ 1935 fins el 6 d’agost de 1936, que va ser afusellat, però va continuar sent president del FC Barcelona fins  que El 13 de maig de 1940 Enrique Piñeyro, marqués de la Mesa de Asta, és designat nou president imposat pel dictador Franco. Durant aquest període, va ser designat pels dirigents que van quedar i davant la impossibilitat de poder fer eleccions, va ser anomenat » el president absent» (més aviat assassinat).

Josep Sunyol Portava 50.000 pessetes de l’època per pagar les tropes republicanes. La llegenda diu que en un creuament de camins, en comptes de girar a la dreta cap a les seves tropes, va girar a l’esquerra cap als feixistes. En ser identificat quan baixava del cotxe, ell, el periodista que l’acompanyava Pere Ventura Virgili, un oficial i el xofer van ser presumptament afusellats. Però es parla que se’ls va aplicar directament un tret al cap. Els testimonis parlen d’execucions, però la veritat és que l’odi als catalans era tan gran, i especialment al club blaugrana, que els afusellaments es reservaven només als soldats, els civils eren executats amb un tret al cap.

Actualment, es pot visitar un monòlit en la seva memòria al lloc on va morir. Es troba en un pinar conegut com a «El Gurugú» a les afores de la localitat madrilenya de Guadarrama, a l’alçada del quilòmetre 50 de la Carretera de La Corunya.

Hi ha un carrer amb el seu nom a prop del Spotify Camp Nou.

Publicat dins de Descobrir | Feu un comentari

Estan bé del cap els conductors d’autobús?

Aquests nois estan bé del cap? No entenc aquestes reaccions desproporcionades.

He estat testimoni d’una escena increïble al Passeig Maragall. Aquests nois deuen tenir una pressió increïble en els seus trajectes, si no, no ho entenc: Hi havia un cotxe aturat que estava recollint la seva família, tenia els warnings posats. En aquell moment arriba un bus i es posa a pitar com si fos un posseït. No tocava el clàxon avisant que estava esperant, tocava com si s’acabés el món. El fet és que el conductor va baixar del cotxe i li va dir per què tocava el clàxon així. Que s’esperés uns segons.

No ha perdut ni el semàfor, però la tensió d’aquest conductor del bus és inacceptable, no vaig poder tractar els imprevistos d’aquesta manera, tan estressant per a ell mateix i per als altres. Total, que ha estat com 20 segons aturat, doncs els 20 segons tocant el clàxon.

Jo em pregunto si deixaria la vida en mans d’aquests individus, els importa més el temps que la gent. Les pressions de la companyia d’autobusos han de ser criminals. Per sort, gairebé no agafo l’autobús, però veig que hi ha massa gent perillosa conduint-los. Massa individus potencialment inestables, massa estressats i pressionats. En pocs dies, 2 successos molt conflictius.

Suposo que tots han de passar un control físic anual. La majoria d’empreses ho tenen instaurat, el colesterol mata (o volen que pensem que ho fa), però i controls psicològics dels conductors? En passen algun anualment? Estan capacitats per portar una arma mortal entre les seves mans? Són potencialment perillosos?.

Cada vegada estic més convençut que s’estan sumant diversos factors que els fan molt perillosos: la calor, la pressió de l’horari, Barcelona no està buida com es creia que estaria, per això hi ha molt més trànsit del habitual al mes d’agost i/o vacances, les obres a tot arreu, el cabreig dels conductors pels autobusos, obres, pèrdua constant d’aparcament… O sigui que entre uns i altres aquests individus són una bomba a punt d’explotar i avui he viscut un incident bastant desagradable total per 20 segons… cal començar a fer-nos preguntes abans que passi alguna cosa greu. Però no us preocupeu, si passa, ho arreglaran tirant-hi les culpes als demés.

Ells mai tenen la culpa. Encara que es veigi vindre.

 

Publicat dins de Música | Feu un comentari

Jo la tinc més gran

 

Barcelona 1 d’agost de 2026 en Coll i Alentorn a les 12 i algo del matí.

La forma de conduir de molts conductors d’autobus a Barcelona la veritat és que se les porta fluxa. Jo la tinc més gran, més llarga i més dura. Un autobús articulat com el de la foto la veritat és que amb excés de velocitat acollona. Ha baixat el carrer a tota llet, ha canviat de carril sense senyalitzar i de ben poc se m’emporta que jo estava sortint de l’aparcament i no s’ah inmutat ni un milímetre. Si jo no reacciono estaria mort achafat per aquest senyor (carrer Coll i Alentorn sota dels Bombers)

És un autèntic perill la manera de conduir, ja que els exigeixen uns horaris. A mi m’agradaria saber quantes multes de circulació s’han posat als conductors d’autobusos. Estic gairebé convençut que cap. Ho preguntaré.

Les nits que arribo de treballar per la C-17 els autobusos que surten de Ciutat Meridiana i entren a la Meridiana, cosa que es diu tranquils en una zona de 50 kms per hora no hi van. N’hi va haver un que gairebé em va treure del meu carril i t’avancen fins a 100 kms per hora, repeteixo en zona de 50.

He escrit alguna vegada per una peineta que em va fer un conductor de la V25, em vaig presentar als mossos per la manera que el conductor va tractar la meva de forma racista del 87 a la meva dona i no van voler fer res, línia que té un molt mal record de lo que estic parlant, ho van tapar per fallo de frens, però jo conec a algu que anaba dins i …. i aquí si hi van haber morts. Diuen que això no importa, que escriguis aquí que escriguis allà, però el cert és que no fan res. Però els criminals, els que sobrem a la ciutat, els que ens estan fent fora són altres i no ells.

Tindria que existir una bustia de reclamacions senzilla, efectiva i que fos justa. Que el ciutadà corrent hi pogués arribar i no et maregin, que et contestessin, que ho investiguessin i si fos necessari sancionar i castigar aquestes accions, però com sempre es protegeixen entre ells i no volen saber res.

Bé que sapigueu que el conductor d’aquest autobús és un possible assassí que no respecta les normes de circulació, que va amb excés de velocitat, no marca les maniobres i que pot arribar  fins i tot a matar molta gent ja que converteix un autobús de 2 cossos articulat en una arma mortal a les seves mans.

Ja n’estic fart que els ciutadans siguem els últims en tot i que AMB només es preocupi d’enganyar-nos i a protegir-se ells mateixos i a fer inaccions quan ens queixem. Que es preocupin que hi pot haver autèntics assassins i/o terroristes entre les seves files. I el dia que passi alguna cosa ja us ho recordaré. No hi ha registre de velocitat en aquests vehicles?.

Publicat dins de Denúncia | Feu un comentari

Perill d’incendi

Publicat dins de Imatges | Feu un comentari

Vàndals no: llibertat d’expressió sí.

Mural de TvBoy de Ferran Torres amb la copa del món, vandalitzat i esborrat a la Plaça Joanic de Barcelona.

Realment no sé com expressar el meu enfadament davant d’aquestes imatges. Primer matisar que els empleats de l’ajuntament no tenen absolutament cap culpa. En reflectir en veu alta la meva disconformitat dient ‘No teniu una altra cosa a fer que esborrar això’, se m’acosta un senyor amb el mòbil a la mà, que era de l’ajuntament, i m’ha ensenyat les fotos del vandalisme del mural, del PUTA ESPANYA i de l’esborrat parcial de la imatge amb color blanc amb referència a les seleccions catalanes, és a dir, de l’original ja no quedava res més que insults.

S’ha fet l’actuació més lògica davant tot això. L’obra estava autoritzada i era perfectament lícita en obra i forma. Aquesta paret, ja és molt popular i coneguda per molts barcelonins i mica en mica s’anava convertint en una petita senyal d’identitat de la nostra ciutat, que la fa més atractiva i cridanera per a molts locals i forasters.

Que un artista internacional es fixi en la nostra ciutat per fer la seva obra, insisteixo, obra que no són pintades ni garabats, hauríem d’estar contents i orgullosos. Uns quants vandals estan matant una forma d’expressió lliure i autoritzada. Moltes vegades es parla d’acostar l’art a la gent, i al mig del carrer és l’art total, qui vol mirar mira i qui vol veure veu. No ho confongueu, són dues coses diferents. Hi ha molta gent que passa sense donar-hi importància i altres moltes que es paren a observar.

Ja fa 23 anys que jo a les expressions populars els dono la seva imatge a la meva pàgina. Si hi ha alguna cosa a dir, digues-la i si jo ho veig i està mínimament ben fet, potser ho publico. Mai m’han agradat aquests vandals que van pintant vagons de metro, autobusos, trens, parets… i menys quan vandalitzen l’obra d’un autor internacional, aquest italià TvBoy, que podia escollir qualsevol ciutat del món per fer-ho i va escollir orgullosament la nostra. La propera vegada es pensarà si ho farà aquí o no, què pintarà. Una mena d’auto-censura que pot manipular la llibertat d’expressió d’aquests artistes.

Pot haver-hi errors o falta de comunicació com els famosos coloms de Portaferrisa, però vandalisme no pot ser; és detestable i no hauria de quedar impune.

Com que jo sóc el Dimoni, maleeixo aquests individus perquè la pròxima vegada que vulguin fer una cosa així, se’ls caigui tota la pintura a la cara i no se la puguin treure en un mes, i a sobre veuran aquesta foto per a la resta de l’eternitat.

Publicat dins de Denúncia, Grafitis | Feu un comentari

De què va això? Futbol o diners.

Crónica d’un ocàs d’una estrella i una selecció garrepa, bruta i petita, molt petita (Ni un xut a porta en una final) i unes noves estrelles que han guanyat amb 19 anys.

Estaven massa acostumats als regals dels àrbitres. No haurien d’haver arribat aquí, ni en aquest mundial i molt menys en l’anterior, que ni tan sols haurien d’haver passat la fase de grups. Ahir no els van sortir els plans desitjats. Massa clar que l’àrbitre no tractava igual Messi, que només tocar-lo ja era falta, que els jugadors contraris.
A l’Argentina no li van tallar el joc brut. Scaloni també va ser deixeble de Bordalaz o Simeone? Saber estar o no es demostra quan esperes un regal i no te’l donen, t’enfades i molt. De debò que ahir tenien motius per estar enfadats, després de dos mundials amb regals continus?

Jo em plantejo el per què d’aquests regals. I arribo a una sola conclusió: Apostes, legals o il·legals. Si no, no ho entenc. Hauriem de mirar quí s’ha enriquit en aquest últim mes amb les apostes i el mundial.

I, per cert, a l’afició del Barça cada vegada li agrada menys l’espectacle del Julián, i encara menys el del A.Madrid que ens ha robat tantes i tantes vegades. Que se’l quedin i se’l mengi amb patates. No val els diners que demanen ni il·lusiona ja l’afició.

Per cert quan es retirin els avis d’aquesta selecció (Messi, Otamendi; Dibu…) ja em diran què aconseguiran, la travessia pel desert serà llarga, molt llarga. I gràcies a la Masia, que aquesta vegada en comptes de formar i impulsar a l’estrellat a un jugador estranger, és d’aquí.

La discussió de qui és millor si Lamine o Messi, el que ha conseguit Lamine amb 19 anys, Messi ho somiava, estava començant. Crec que si les coses van pel seu curs normal, ja s’ha acabat la discusió: Lamine ja té el seu Mundial, apareixent poc per la seva lesió, però sent decisiu, i Messi se’l van haver de regalar al Qatar. Per això ningú creia que arribarien a la final. Ja s’havia complert el regal. El que serà en breu el segon millor jugador del món, ja es podia retirar content.

Per cert, Argentina. Diuen que el futbol no és just. Ahir ho va ser. Què hauria pensat el món mundial si haguéssiu guanyat una final renunciant a jugar, amb un Messi esborrat del mapa, anul·lat i esgotat que s’ha anat difuminant a poc a poc, sense xutar ni una sola vegada entre els tres pals i amb una sola rematada a porta. Amb un gol legal anul·lat a l’equip contrari, amb un fora de joc que que t’ho has de creure,  amb 8 o 9 targetes estalviades per entrades lletges, dures, antiesportives algunes, que l’àrbitre s’ha estalviat: pel bé de l’espectacle, diuen, per no trencar el partit. Però no ensenyar-les és tot el contrari, afavorir l’antifutbol, la violència i el ‘aquí no passa res’. Quina imatge han donat als nens que tot s’hi val a qualsevol preu, el que van arribar a dir: guanyar per lo civil o per lo criminal.

JO NO VULL AQUEST FUTBOL. NI URUGUAI NI ARGENTINA ES MEREIXEN ESTAR EN UN MUNDIAL SI JUGUEN AIXÍ DE BRUT.

Estic molt fart de veure la hipocresia de la FIFA o de la UEFA amb el joc net, amb anuncis de esportivitat, amb nens… i després es veu el que es veu amb aquestes dos seleccions. Sou uns hipòcrites.

M’agradaria saber aquesta propera temporada al futbol base, si augmentaran o no les lesions greus dels nostres fills: això és el que mostren aquests esportistes, baixesa esportiva. S’hauria d’estudiar. La protecció dels esportistes és el primer i fonamental, no protegir els diners a qualsevol preu.

Recordeu que Argentina, a l’últim moment, va declinar el partit de la Finalíssima que havia de jugar contra Espanya per por, molta por, perquè si haguessin jugat de la manera que van jugar ahir, no els haurien ajudat en considerar-los un equip petit i violent. La por a perdre és el pitjor que hi ha, i Argentina és molt, molt poruga, més que nosaltres. Vieiue què li va passar a l’ex-totpoderosa França. Molt decepcional d’aquesta mini selecció. Ahir es merexia un 4-0 com el que va rebre Italia a la final de l’Eurocopa i va ser el seu principi del fi per ells, doncs ahir el mateix.

Espero que a Paredes li caigui una bona, però de veritat, sino deixaré de creure en la justícia esportiva i en aquesta FIFA. (Falta poquet, per això).

PD. La foto no és meva, està feta amb IA i circula per internet amb autoria desconeguda.

Publicat dins de Denúncia | Feu un comentari

Aquí mano jo (I)

Fascisme pur i dur.

Publicat dins de Música | Feu un comentari

Banderes al carrer

Publicat dins de Grafitis | Feu un comentari

Al Mosquit ni aigua

Dimarts 14 de juliol 21:00 hores
Masses anys prenent-nos el pèl.

Publicat dins de Imatges | Feu un comentari

SOU UNS LLADRES

A mès t’enganyen, mala praxis, estafadors, no cumpleixen amb els terminis, no et donen copies, consideren festius com laborables (això només es fa a penal, no a civil) i així volem que ens governin aquests individüus que no rspeten ni les lleis que fan. Penós.

Publicat dins de Música | Feu un comentari

Poques paraules

Publicat dins de Els Carrers Parlen | Feu un comentari

Sota Control

Publicat dins de Imatges | Feu un comentari

Escapçada

Us recordeu de com era la Sagrada Família abans que fos beneïda la Torre de Jesús amb la seva corroboració de la creu? La memòria de vegades ens juga males passades. Però les imatges, no.

Fotografies de 2024:

La grua és una de les més altes d’Europa i fixeu-vos en la imatge de sota, es veu millor, com està subjecta a la torre per una plataforma negra que s’observa molt bé.

Publicat dins de Música | Feu un comentari

Fa Pudor (II)

Sense paraules.
La meva àvia, que en pau descansi, sempre deia dues coses que es poden aplicar aquí:
– A bon entenedor, poques paraules li calen, i
– D’on no n’hi ha, no en raja.

Publicat dins de Denúncia, Grafitis, Imatges | Feu un comentari

Fa Por

Sense paraules.
Cada vegada és més habitual i de veritat estem venent la nostra privadessa i perdent la vida quotidiana i senzilla amb vigilàncies quasi obsessives com aquesta.
Fa Por. On arrivarem? Dret a decidir i no èsser espiats.

Els nostres carrers cada vegada s’omplen més de càmeres i més càmeres. Crec que l’excusa de la circulació cada vegada és més una excusa i crec que es sosté menys; ens volen controlar, vigilar. Dret a la privacitat i al lliure albir. No vull ser vigilat ni controlat.

I els que tenim cotxe sembla que siguem uns criminals i moltes vegades, per no dir la immensa majoria, els problemes venen dels vianants que fan el que volen i de les bicicletes i els patinets.

Publicat dins de Música | Feu un comentari

Himne dels Segadors

L’himne dels Segadors, actual.
Lletre completa presa de la magnífica pàgina himnecatalunya.com. Visiteu-la.

Catalunya triomfant,
tornarà a ser rica i plena.
Endarrere aquesta gent
tan ufana i tan superba.

Bon cop de falç!
Bon cop de falç, Defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Ara és hora, segadors.
Ara és hora d’estar alerta.
Per quan vingui un altre juny
esmolem ben bé les eines.

Bon cop de falç!
Bon cop de falç, Defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Que tremoli l’enemic
en veient la nostra ensenya.
Com fem caure espigues d’or,
quan convé seguem cadenes.

Bon cop de falç!
Bon cop de falç, Defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Publicat dins de Música | Feu un comentari

Top 100: 71-80

LES 100 MILLORS CANÇONS EN CATALÀ DE SEMPRE
DEL 71 AL 80

71 – Fil de Llum – Andreu Rifé – 2013  De la serie de TV3 Polseres Vermelles – Amb només en un poquets anys va fer aquesta maravella, on podria haber arribat? BSO de la serie maravellosa.

72 – Sort de tu – Oques Grasses – 2024 Sencillament Marevellosa, però es que en tenen tantes…

73 – El Bandoler – Lluís Llach – 1968  Es la història d’un bandoler real anomenat Joan Serra, conegut com a “La Pera”, que va viure a Catalunya a començament del segle XIX. Segons les cròniques i llegendes, Joan Serra va ser un home extremadament violent durant l’època de la Guerra de la Independència contra Napoleó. Es va convertir en bandoler i va sembrar el terror per la comarca de Valls. La cançó el retrata com un assassí cruel, però també profundament religiós i contradictori. això reflecteix la crueltat del personatge però també la seva humanitat en morir. Una de les cançons imprescindibles de la meva infància, la història em fascinava.

74 –  Vull estar amb tu –  –  Els Catarres – 2013 Humor visual amb lletra molt seria però amb ironiar, els teus defectes son tan espectaculars.

75 – Cançó de matinada – JM Serrat – 1966 Primera cançó cantada en català a TVE, i primer èxit d’una cançó en català a l’estat. Tendressa.

76 –  La gent que estimo – Oques Grases & Rita Payés – 2021 Josep Montero amb la seva colla, i la seva sensibilitat, crea cançons sencilles i emocionals sense grans orquestacions. Prima la veu i el que dius, que avui en dia ja potser no es porta tant.

77  El Ball de la Civada JM Serrat – 1968  / El Rossinyol – JM Serrat – 1968  i Joan Baez 1974 Del Disc de Cançons Tradicionals. Més de 50 anys i encara no entenc com es va pasar al castellà, però gràcies de tot cor per recuperar aquestes cançons que algunes d’elles cantava la meva àvia (que e.p.d.) que vivia a l’Empordà.

78 – Estrelles – Max Navarro – 2025 Descoberta per el meu fill en l’emisora de Radio Flaixbac al cotxe, reivindicant la música en català. M’encanta que es pasi el dia cantant-la o tararajar-la.

79 Si et quedes amb mi – Sopa de Cabra – 1991 Original o en versió 30 anys amb tots els amics fets en el camí. Una gran canço d’amor. I això que deien que no sabien fer cançons d’amor…

80 – Pau – Els Pets – 2004 Tots podem ser Pau. Rock dels 90 creat als 2000.

Publicat dins de Música | Feu un comentari

Top 100: 81-90

LES 100 MILLORS CANÇONS EN CATALÀ DE SEMPRE
DEL 81 AL 90

81 – Tobogan – Zoo – 2022 Ironia i reivindicació, activisme i colonització. En Valencià. Tan actual com sempre. Crítica social per a qui vulgui entendre. I amb noms i cognoms. A Rafa Nadal li falta un Tobogan, que ho està passant malament.

82 – Es Inutil continuar – SAU – 1990 Qui no coneix aquesta cançó? Una de les imprescindibles de SAU i del Rock Català.

83 – Els teus ulls – Alfred García  – 2024 La TV va ser el seu llançament nacional i internacional amb OT i Eurovisió i altres diversos programes de TV com Eufòria a TV3. Que hagi decidit cantar en català és d’agrair i a més té un gran talent. Aquesta cançó en és un exemple.

84 – Papellones – Juls – 2025 Una nova generació de músics ens tenen garantit un molt bon futur de la música catalana.

85 – Dímelo Ya – Abril Borrell & Pau Vizcaino – 2025 En català i castellà. Una altra manera de fer música i de promocionar-la, només en plataformes de streaming, a poc a poc fent-se un nom. A descobrir.

86 – La Balanguera – M Mar Bonet – 1981 Poema de Joan Alcover de 1903, s’ha convertit en himne de Mallorca. Cantada i adaptada per Maria del Mar en el disc Sempre de 1981, difonent-la fins a fer-la coneguda universalment

87 – La preso del rei de França – Companyia Rlèctrica Dharma – 1994 Adaptació d’un clàsic popular del S.XVI que s’ha esdevingut un altre clàsic. Quantes coses es poden dir sense paraules. L’original té lletra. Tocada per primera vegada el 23 d0’abril de 1994 al Palau Sant Jordi

88 – Tobogan – Zoo – 2022 Ironia i reivindicació, activisme i colonització. En Valencià. Tan actual com sempre. Crítica social per a qui vulgui entendre. I amb noms i cognoms. A Rafa Nadal li falta un Tobogan, que ho està passant malament.

89 – La meva sort – Ginesta – 2024 Un himne a l’alegria. El temps la posarà al seu lloc. El vol de l’oreneta em guia.

90 – La Moto – Pere Tàpies – 1979 Cançó irònica i divertida que cap en totes les festes majors dels pobles. Es mereix estar en aquesta llista per mèrits propis..

Publicat dins de Música | Feu un comentari

LES 100 MILLORS CANÇONS EN CATALÀ DE SEMPRE

És molt penós l’oblit que hi ha en la nostra música. Després de la gairebé desaparició als anys 80 de la cançó en català, uns nois bojos i únics, van començar a crear la nova cançó catalana, gairebé de l’oblit. Sau, Els Pets, Sangtarït… mai no podrem agrair-los prou el que van fer per la llengua i per treure’ns de l’ostracisme en què estàvem sotmesos. A ells, als precursors gràcies, i també no cal oblidar-se dels lluitadors de finals dels 60 i 70, que van lluitar contra la censura i l’amenaça de presó per cantar els seus pensaments i cançons.

I d’una revista com és Enderrock que sempre ha donat suport a la música en català. Era molt fàcil cantar en castellà, arribes a més gent, les ràdios t’ajudaven, es difonien cançons… noms com El Último de la Fila o JM Serrat van preferir seguir aquests camins… Al final, gràcies a tots ells, ara gent com Rosalía i Aitana poden cantar en l’idioma que volen, però se les troba a faltar en el bàndol de la cançó catalana.

Aquesta és la meva llista de l’1 al 100. Repeteixo LA MEVA LLISTA. Si no estàs d’acord, crea la teva pròpia i quan estigui tota publicada, si voleu, podeu fer-me suggeriments. En totes poso alguna petita reflexió del per què està en aquell lloc o a la llista definitiva.

No vull crear polèmica, però sí debat, d’on eres tu, quan jo vaig anar per exemple al concert de Lluís Llach al Camp Nou, o al Teatre Grec de Barcelona o obria la porta del carrer que tots els veïns tancaven, quan hi havia les manifestacions als Jardinets del Passeig de Gràcia / Major de Gràcia, perquè s’hi poguessin refugiar de les bales i porres dels grisos (jo encara era massa petit per anar a les manis).

Allà cadascú amb la seva consciència

Publicat dins de Música | Feu un comentari

TOP 100: 91-100

LES 100 MILLORS CANÇONS EN CATALÀ DE SEMPRE
DEL 91 AL 100

 

91 – Fins que arribi l’Alba – Els Catarres – 2018 – Barcelona protagonista del video.

92 – Rumba Catalana – Alfred García – 2024 – El molt televisu Alfred,  després de tant versionar i aparèixer a la petita pantalla, va tenir aquest èxit que el va consagrar a nivell personal. Lluitador incansable des dels 14 anys que cantava pels bars del Baix Empordà i autopublicava els seus discos

93  – Vine – Edu Esteve – 2021 – Directe de Badalona es pura adenalina i descarada.

94 – El meu avi – Popular. Habanera. Sóc fill de l’Ampordà criat a Barcelona i la cantada d’Habaneres de Calella, era el dia clau per la meva avia i en record a ella. Per molt que els faci mal a molta gent, aquesta ha estat sempre la cançó insígnia del certamen, i qui ho vulgui oblidar, és lliure de fer-ho, però jo no.  De fet és el motiu d’aquesta llista: el record i el RECONEIXEMENT.

95 – Crida – Porto Bello & Buhos – 2017. No sé per què, però m’agrada molt. Es d’aquelles cançons que conectes.

96 – Tutu Turú – Siderland -2026 (22/01/26) En cinc dies i directes al top 100. Ja veure’m quan puja.

97 – Sweet Caroline – Buhos – 2023 Sí, ja sé que no ho faria, (adaptacions, recopìlacions, la marató…) però per tot el que signica aquesta cançó ha d’estar aquí. I a més a can Barça la posan sovint.

98 – Dibuix (1979) – La Mula Sàvia (1979)  Luís LLach El més íntim i personal una cançò d’amor increïble, amb una sensualitat que no sembla pròpia d’aquest autor. Juga amb la imaginació de l’oient i la Mula, recordant els origens, crítica social i ironia.

99 – No n’hi ha prou amb ser català – Els Pets – 1995  Només per aquest títol ja es mareix el millor, però es que es un troç de cançó.

100 – Catalunya comptat gran – R. Subirachs – 1976 – L’himne dels Segadors, cantat com, ja sigui per passar la censura de l’època o per la seva història, o sonoritat, aquesta cançó ha d’estar present i continuarà estant-hi,  representant a  un poble i una nació que no se la vol reconèixer. Aquesta versió es va popularitzar molt i amb el pas dels anys, l’original va acabar sent l’himne oficial de Catalunya, representant-nos allà on anéssim, gràcies a la difusió de Subirachs d’aquest emblema.

Publicat dins de Música | Feu un comentari