Jardinets: Passeig de Gràcia cruïlla Diagonal (el Cinc d’Oros abans anomenada plaça de Joan Carles I)
Mitjans anys 70. Diumenge 12 del migdia als Jardinets de Gràcia. Tots sabíem el que passaria… Concentració espontània o no, contra la dictadura. Jo vivia al principi del carrer, abans d’arribar a la cantonada de Luís Antúnez sota la Travessera de Gràcia.
Encara no existien els porters automàtics per obrir les portes del carrer, que sempre estaven tancades. Obries amb clau i en entrar li donaves una volta per tancar-la.
Crits de Llibertat, democràcia, autodeterminació, uns cents de joves, s’han ajuntat als Jardinets. Van pujar pel carrer Gran, normalment entre el carrer de Jesús i María ja començava els festivals. Els grisos amb les seves porres i bales de goma. Fiu, Fiu, des del balcó se sentien els trets i les estomacades. La meva mare venia corrent ‘Estàs boig, surt d’aquí!’ i la meva germana gran sortia a la porta i baixava a obrir la porta del carrer per què un pocs escollits poguessin entrar i estalviar-se uns quants mastegots i blaus. Diumenge darrere diumenge. Fins que un dia va parar. Manifestació amb poca gent i a la setmana següent ja quasi ningú i l’altra ningú.
Hi havia dues coses que jo de petit vivia des del balcó, les manifestacions dels diumenges i Sant Medir (3 de març) fins que vaig tenir edat per sortir sol al carrer per anar a buscar caramels darrere dels cavalls que en aquella època encara sortien.
Per això admiro tant aquesta gent que ha lluitat silenciosament o públicament contra les injustícies. Llach, Bonet, Subirachs, Raimon …
Aquestes injustícies que de petits tots volíem lluitar i arreglar, però que amb el pas dels temps, a poc a poc ho vàrem deixar estar i oblidar. Ja no ens recordem.
