És molt penós l’oblit que hi ha en la nostra música. Després de la gairebé desaparició als anys 80 de la cançó en català, uns nois bojos i únics, van començar a crear la nova cançó catalana, gairebé de l’oblit. Sau, Els Pets, Sangtarït… mai no podrem agrair-los prou el que van fer per la llengua i per treure’ns de l’ostracisme en què estàvem sotmesos. A ells, als precursors gràcies, i també no cal oblidar-se dels lluitadors de finals dels 60 i 70, que van lluitar contra la censura i l’amenaça de presó per cantar els seus pensaments i cançons.
I d’una revista com és Enderrock que sempre ha donat suport a la música en català. Era molt fàcil cantar en castellà, arribes a més gent, les ràdios t’ajudaven, es difonien cançons… noms com El Último de la Fila o JM Serrat van preferir seguir aquests camins… Al final, gràcies a tots ells, ara gent com Rosalía i Aitana poden cantar en l’idioma que volen, però se les troba a faltar en el bàndol de la cançó catalana.
Aquesta és la meva llista de l’1 al 100. Repeteixo LA MEVA LLISTA. Si no estàs d’acord, crea la teva pròpia i quan estigui tota publicada, si voleu, podeu fer-me suggeriments. En totes poso alguna petita reflexió del per què està en aquell lloc o a la llista definitiva.
No vull crear polèmica, però sí debat, d’on eres tu, quan jo vaig anar per exemple al concert de Lluís Llach al Camp Nou, o al Teatre Grec de Barcelona o obria la porta del carrer que tots els veïns tancaven, quan hi havia les manifestacions als Jardinets del Passeig de Gràcia / Major de Gràcia, perquè s’hi poguessin refugiar de les bales i porres dels grisos (jo encara era massa petit per anar a les manis).
Allà cadascú amb la seva consciència
